Dinant al Sant Pau

set. 21, 2011

Finalment dimecres passat l’Arnau (un amic de la uni) i jo vam agafar el tren en direcció Sant Pol de Mar per anar a dinar al restaurant Sant Pau de la Carme Ruscalleda. Us en recordeu del timbal de poti poti del concurs del Clubdecuines? doncs el primer premi era aquest dinar, i va anar molt bé!

Va ser aproximadament una hora de viatge passant per diferents pobles i ciutats de la costa, ens preguntàvem com seria el lloc, què ens donarien de menjar… L’Arnau estava nerviós perquè anava amb xancletes i es pensava que no el deixarien entrar! volia trobar-se amb taules d’estovalles llargues perquè ninú li mirés els peus… Aquesta és la primera anècdota, després en vindran un parell més ;)

No ho dèiem però sabiem que érem uns privilegiats, a la nostra edat, poder anar a dinar allà i que a més a més fos un regal. Així que des d’aquí aprofito per donar les gràcies a la gent que va “mossegar” les receptes al Clubdecuines, els que em van escoltar per la ràdio, a la gent del Tàpias Variades i als jurats del concurs, per aquest premi tan enriquidor i ben gaudit!

Vam arribar a Sant Pol de Mar just a temps per buscar el restaurant i finalment el vam trobar, vam mirar pels vidres de la porta i ja vam veure uns quants cambrers molt elegants, vam entrar i ens van portar cap a la taula que ens tenien guardada, a la finestra amb vistes al jardí i a la platja. Efectivament les estovalles éren llargues!

Primer de tot ens van demanar si volíem una mica de cava abans de començar, ens van dir que entrava dins del regal, així que vam acceptar i ens van servir el CR20, un cava fet expressament per celebrar el 20è aniversari del restaurant. A mi, que el cava no m’entusiasma, aquest em va encantar! He trobat per internet que el seu sommelier, Joan Lluís Gómez, el defineix així: CR20 és un cava brillant, com les seves idees. Net i transparent com el seu caràcter honest. De bombolles fines i constants, com la seva filosofia de treball”

Ens sentíem una mica estranys però a gust. Mai havíem estat en un restaurant com aquell i observàvem en tot moment el que passava al voltant. Els cambrers eren amables i atents, en cap cas “empalagosos” com pot semblar en un principi quan penses en restaurants d’aquest tipus.

Ens van portar les dues primeres cartes, una contenia el menú degustació i l’altra era més petita, plegada en 4 i contenia dibuixets de l’aperitiu i part dels postres. Les podeu veure a les fotografies, ja que després te les pots endur a casa.

També va venir el sommelier a preguntar-nos quin vi volíem… “Ai mare” vam pensar… Nosaltres de vins no hi entenem gaire! És per això que amb la sinceritat per davant de tot, el vam avisar (més val així que no pas fer veure que hi entens…) i encara el vam fer content, perquè ens va anar ajudant a triar fent-nos preguntes per saber quin ens agradaria més. Després d’investigar una mica, ho vam deixar a les seves mans, i al cap d’una estona va aparèixer amb un Riesling d’Alemanya!

Dissimuladament vaig fer uns ulls com unes taronges, un Riesling? primera oportunitat per tastar-lo! i és que ja havia llegit alguna crònica al blog del Ricard Sampere on parlava d’aquesta varietat de vi. Amb un comentari força innocent li vaig dir al sommelier: ostres, el riesling és molt bo oi? Va preguntar qui el volia tastar… i em va tocar a mi.

Vaig tornar a pensar… “sigues sincera perquè tu de tastar vins no en saps” així que li vaig dir al sommelier que no coneixa el “protocol de tastar vins”, de seguida em va tranqulitzar, tot dient que això molta gent ho fa per fer el paper, però que el fan tastar només per saber si és bo o dolent, ja que quan destapen l’ampolla pot ser que hagi sortit dolent. El vaig tastar i efectivament era boníssim ;)

De seguida va arribar el brou d’inici, un “oliaigo” menorquí que ja havia tastat alguna vegada cuinat per la mare d’una amiga meva menorquina.

Després del prou d’inici, els 4 aperitius del mes de Setembre, cada mes els canvien segons un “fil conductor” entre ells, i aquesta vegada tots tenien en comú el color violeta. Els podeu veure detallats a la foto de sota el menú. L’únic que no em va agradar tant en tot el dinar va ser l’albergínia… i és que no era albergínia, era com una imitació d’aquesta. No sé ben bé com estava feta, però té algun component japonès (es nota que té un restaurant al Japó!).

Llavors van començar a arribar els primers 6 plats del menú degustació, un per un, tots boníssims, amb contrastos de temperatures, amb productes del mar i de la terra… fins, delicats i potents alhora, cada un superava l’anterior i cada un era una curiositat o una cosa nova per aprendre. Quan ens el portaven ens l’explicaven una mica o ens donaven indicacions de com menjar-lo. Els podeu llegir tots a la fotografia, només dir que el que ens va sorprendre més va ser el de “lloritos”, del qual també ens van ensenyar el peix fresc sense cuinar, i ens van explicar que és un peix que al llarg de la seva vida canvia de sexe i de color, que és molt conegut a les Balears i que amb el bon temps migra cap el Maresme.

Després de tots aquests plats, va arribar el moment de les carns. Es podia escollir entre poltre dels pirineus o peu de porc desossat. En vam escollir un de cada, per poder-los provar tots dos, també ens van agradar molt!

Va arribar el torn dels formatges, i igual que l’aperitiu, cada mes canvien les combinacions. Ens van portar 5 tastets de diferents formatges, acompanyats cadascun amb un tastet que hi combinava bé. Recomenaven menjar-los d’esquerra a dreta, ja que anaven de més suaus a més forts. També ens van ensenyar els formatges sencers i ens en van explicar una mica les característiques.

Després dels formatges, van arribar els prepostres, primer una infusió refrescant i després dos plats de postre, entre els quals en destaco la teula verda, amb xocolata blanca i diferents textures de maduixa sota la teula. La van portar coberta d’una teula de veritat… “arquicuina”, ja tinc raó quan dic que s’assemblen! (pròximament reflexions sobre això i “vacances” del Tastarutes)

Llavors va arribar el torn dels 10 divertiments de pastisseria (els podeu veure detallats i dibuixats a la carta, i a la fotografia). Podies triar si menjar-los a la sala o al jardí, i com que feia molt bon tems vam baixar al jardí. Des de les taules es pot veure la cuina a través d’un gran finestral. A la cuina hi treballen 18 persones, que juntament amb tot el personal de sala, es pot dir que hi ha més treballadors que comensals! Ens hi vam acostar per xafardejar una miqueta i mira

Els 10 divertiments de pastisseria fan honor al seu nom, són divertits! Petits, bufons i molt encertats, vam anar deixant pel final els que per nosaltres tenien més bona pinta.

Allà mateix, al jardí, ens van portar un tè i un cafè per acabar.

Entre una cosa i l’altra, ens hi havíem passat ben bé 3 hores, no ens n’haviem adonat, per nosaltres tot això era tan nou que l’estona va passar volant. Així que ja anava sent hora de marxar, agafar el tren de tornada i anar a la uni, que teníem classe!

Va ser una experiència molt bona, profitosa i per recordar. Sant Pol de Mar deu ser un poble preciós, tinc ganes de tornar-hi un dia amb més calma i poder-lo visitar bé.

Espero no haver-vos cansat massa amb aquest escrit tan llarg! Ah i me’n oblidava, vam quedar tips! almenys jo ja no vaig sopar! ;) (i sabeu que m’agrada menjar).