Dinant al Sant Pau

Finalment dimecres passat l’Arnau (un amic de la uni) i jo vam agafar el tren en direcció Sant Pol de Mar per anar a dinar al restaurant Sant Pau de la Carme Ruscalleda. Us en recordeu del timbal de poti poti del concurs del Clubdecuines? doncs el primer premi era aquest dinar, i va anar molt bé!

Va ser aproximadament una hora de viatge passant per diferents pobles i ciutats de la costa, ens preguntàvem com seria el lloc, què ens donarien de menjar… L’Arnau estava nerviós perquè anava amb xancletes i es pensava que no el deixarien entrar! volia trobar-se amb taules d’estovalles llargues perquè ninú li mirés els peus… Aquesta és la primera anècdota, després en vindran un parell més ;)

No ho dèiem però sabiem que érem uns privilegiats, a la nostra edat, poder anar a dinar allà i que a més a més fos un regal. Així que des d’aquí aprofito per donar les gràcies a la gent que va “mossegar” les receptes al Clubdecuines, els que em van escoltar per la ràdio, a la gent del Tàpias Variades i als jurats del concurs, per aquest premi tan enriquidor i ben gaudit!

Vam arribar a Sant Pol de Mar just a temps per buscar el restaurant i finalment el vam trobar, vam mirar pels vidres de la porta i ja vam veure uns quants cambrers molt elegants, vam entrar i ens van portar cap a la taula que ens tenien guardada, a la finestra amb vistes al jardí i a la platja. Efectivament les estovalles éren llargues!

Primer de tot ens van demanar si volíem una mica de cava abans de començar, ens van dir que entrava dins del regal, així que vam acceptar i ens van servir el CR20, un cava fet expressament per celebrar el 20è aniversari del restaurant. A mi, que el cava no m’entusiasma, aquest em va encantar! He trobat per internet que el seu sommelier, Joan Lluís Gómez, el defineix així: CR20 és un cava brillant, com les seves idees. Net i transparent com el seu caràcter honest. De bombolles fines i constants, com la seva filosofia de treball”

Ens sentíem una mica estranys però a gust. Mai havíem estat en un restaurant com aquell i observàvem en tot moment el que passava al voltant. Els cambrers eren amables i atents, en cap cas “empalagosos” com pot semblar en un principi quan penses en restaurants d’aquest tipus.

Ens van portar les dues primeres cartes, una contenia el menú degustació i l’altra era més petita, plegada en 4 i contenia dibuixets de l’aperitiu i part dels postres. Les podeu veure a les fotografies, ja que després te les pots endur a casa.

També va venir el sommelier a preguntar-nos quin vi volíem… “Ai mare” vam pensar… Nosaltres de vins no hi entenem gaire! És per això que amb la sinceritat per davant de tot, el vam avisar (més val així que no pas fer veure que hi entens…) i encara el vam fer content, perquè ens va anar ajudant a triar fent-nos preguntes per saber quin ens agradaria més. Després d’investigar una mica, ho vam deixar a les seves mans, i al cap d’una estona va aparèixer amb un Riesling d’Alemanya!

Dissimuladament vaig fer uns ulls com unes taronges, un Riesling? primera oportunitat per tastar-lo! i és que ja havia llegit alguna crònica al blog del Ricard Sampere on parlava d’aquesta varietat de vi. Amb un comentari força innocent li vaig dir al sommelier: ostres, el riesling és molt bo oi? Va preguntar qui el volia tastar… i em va tocar a mi.

Vaig tornar a pensar… “sigues sincera perquè tu de tastar vins no en saps” així que li vaig dir al sommelier que no coneixa el “protocol de tastar vins”, de seguida em va tranqulitzar, tot dient que això molta gent ho fa per fer el paper, però que el fan tastar només per saber si és bo o dolent, ja que quan destapen l’ampolla pot ser que hagi sortit dolent. El vaig tastar i efectivament era boníssim ;)

De seguida va arribar el brou d’inici, un “oliaigo” menorquí que ja havia tastat alguna vegada cuinat per la mare d’una amiga meva menorquina.

Després del prou d’inici, els 4 aperitius del mes de Setembre, cada mes els canvien segons un “fil conductor” entre ells, i aquesta vegada tots tenien en comú el color violeta. Els podeu veure detallats a la foto de sota el menú. L’únic que no em va agradar tant en tot el dinar va ser l’albergínia… i és que no era albergínia, era com una imitació d’aquesta. No sé ben bé com estava feta, però té algun component japonès (es nota que té un restaurant al Japó!).

Llavors van començar a arribar els primers 6 plats del menú degustació, un per un, tots boníssims, amb contrastos de temperatures, amb productes del mar i de la terra… fins, delicats i potents alhora, cada un superava l’anterior i cada un era una curiositat o una cosa nova per aprendre. Quan ens el portaven ens l’explicaven una mica o ens donaven indicacions de com menjar-lo. Els podeu llegir tots a la fotografia, només dir que el que ens va sorprendre més va ser el de “lloritos”, del qual també ens van ensenyar el peix fresc sense cuinar, i ens van explicar que és un peix que al llarg de la seva vida canvia de sexe i de color, que és molt conegut a les Balears i que amb el bon temps migra cap el Maresme.

Després de tots aquests plats, va arribar el moment de les carns. Es podia escollir entre poltre dels pirineus o peu de porc desossat. En vam escollir un de cada, per poder-los provar tots dos, també ens van agradar molt!

Va arribar el torn dels formatges, i igual que l’aperitiu, cada mes canvien les combinacions. Ens van portar 5 tastets de diferents formatges, acompanyats cadascun amb un tastet que hi combinava bé. Recomenaven menjar-los d’esquerra a dreta, ja que anaven de més suaus a més forts. També ens van ensenyar els formatges sencers i ens en van explicar una mica les característiques.

Després dels formatges, van arribar els prepostres, primer una infusió refrescant i després dos plats de postre, entre els quals en destaco la teula verda, amb xocolata blanca i diferents textures de maduixa sota la teula. La van portar coberta d’una teula de veritat… “arquicuina”, ja tinc raó quan dic que s’assemblen! (pròximament reflexions sobre això i “vacances” del Tastarutes)

Llavors va arribar el torn dels 10 divertiments de pastisseria (els podeu veure detallats i dibuixats a la carta, i a la fotografia). Podies triar si menjar-los a la sala o al jardí, i com que feia molt bon tems vam baixar al jardí. Des de les taules es pot veure la cuina a través d’un gran finestral. A la cuina hi treballen 18 persones, que juntament amb tot el personal de sala, es pot dir que hi ha més treballadors que comensals! Ens hi vam acostar per xafardejar una miqueta i mira

Els 10 divertiments de pastisseria fan honor al seu nom, són divertits! Petits, bufons i molt encertats, vam anar deixant pel final els que per nosaltres tenien més bona pinta.

Allà mateix, al jardí, ens van portar un tè i un cafè per acabar.

Entre una cosa i l’altra, ens hi havíem passat ben bé 3 hores, no ens n’haviem adonat, per nosaltres tot això era tan nou que l’estona va passar volant. Així que ja anava sent hora de marxar, agafar el tren de tornada i anar a la uni, que teníem classe!

Va ser una experiència molt bona, profitosa i per recordar. Sant Pol de Mar deu ser un poble preciós, tinc ganes de tornar-hi un dia amb més calma i poder-lo visitar bé.

Espero no haver-vos cansat massa amb aquest escrit tan llarg! Ah i me’n oblidava, vam quedar tips! almenys jo ja no vaig sopar! ;) (i sabeu que m’agrada menjar).

Comments

  1. Ostres Bet, m’he quedat sense paraules… quin super regal!!!!!! Quina sort nena!
    Ma germana hi va anar fa uns 3 anys i mira que la criatura ens ha sortit rareta menjant, però en va sortir encantada…
    Així que no us vau sentir fora de lloc? jajajaja En breu em toca a mi anar a un 3 estrelles i ma mare i jo ja estem cagades! :P
    Nina, et puc dir que t’estàs convertint en una gran cronista de restaurants, jo no sé pas si arribat el moment m’hi atreviré!
    Molts petonets guapa!
    Sandra

    • Sandreta! més que fora de lloc… ens sentíem estranys! era tot tan diferent d’un restaurant “normal”… en canvi al sopar del Semproniana tot va ser més familiar i això també és d’agraïr. Però al final sí que t’hi sents a gust, ja veuràs que us passarà el mateix!! S’hi ha d’anar amb naturalitat, al cap i a la fi nosaltres érem molt diferents que el grup de japonesos extramudats que teníem a la taula del darrere ;) I no em facis posar vermella!! que ja espero la teva crònica i segur que la faràs molt bé!! petonets guapa!

  2. Maria Dolors Bartomeu says:

    Vaig anar el mes de Maig de aquet any junt amb el meu merit i uns amics,varem fer el menú degustació i el varem calificar de excelent ademes quand el varem escollir varen tenir el detall de preguntar si alguna cosa no ens agradava, crec que es un detall a tenir en compte ja que es la primera vegada que ens pasa. be espero poder repetir alguna altre vegada doncs la veritat ens va agradar tot moltisim i el tracte molt be.

    • Hola Maria Dolors, primer de tot benvinguda al blog, gràcies pel comentari i l’aportació de la vostra experiència! És veritat, a nosaltres també ens ho van preguntar (amb tantes coses m’he deixat d’explicar-ho!) i és important sobretot per la gent que té alguna al·lèrgia. Jo també espero poder repetir algun dia o altre, quan treballi i m’ho pugui permetre jeje, és un bon lloc per celebracions o dies especials, sobretot per l’experiència que comporta, encara que una bona calçotada amb els amics també està molt bé oi? una abraçada!

  3. Ara sí que m’has fet un xic d’enveja. Un xi i prou, eh? Quina experiència més interessant i divertida!

  4. ostres! quina enveja. Quan he llegit el títol he pensat: “ostres! com es cuida la Bet”, i m’has donat una enveja… no m’estranya que quedessis encantada, amb tot el que ens expliques com per no estar-ho! això sí, crec que aquell dia hagués fet campana! ;) Un petonet molt fort guapa i enhorabona pel premi!!!

  5. Quina sort haver guanyat aquest premi tan espectacular!!!!
    Imagino que deu ser una experiència única, d’aquelles que recordaràs tota la vida. La Carme Ruscalleda és tot un referent!
    Ojalà pugui anar-hi jo algun cop… ;)

  6. Una degustació realment espectacular!
    Jo particularment no soc massa d’estrelles Michelin, però si hagués de triar-ne un segur que em quedo a Can Rusky.
    Una abraçada

  7. Holaa!! :)

    Irma: és veritat, en el fons va ser molt divertida!!
    Judith: sàpigues que et tenia a la llista de candidats a acompanyar-me!!
    Gemma: tens raó, hi ha dinars i dinars, i es poden recordar per moltes coses: la colla que hi havia, alguna pífia, alguna sorpresa… aquest sens dubte serà dels que es recorden!
    Josep: la degustació va ser molt bona, ja veus que d’entre tantes coses que hi havia només me’n va fallar una! es clar que això és molt subjectiu… M’ha fet molta gràcia això de Can Rusky jeje, jo de moment no puc opinar, és el primer amb estrella al que vaig!

    Una abraçada i gràcies per la visita!

  8. Realment va ser una passada!! Crec que mai et podré recompensar per aquesta experiència que em vas deixar compartir amb tu!
    No podries descriure-ho millor, i que consti que a mi l’albergínia em va agradar molt, eh! Tot el menjar era boníssim! I el pa també, el fan a Argentona amb ingredients de casa i els hi porten cada dia, era molt cruixent i deliciós! (llàstima que sigui de mala educació sucar-lo al plat! :P)
    Un dinar que segur que recordarem tota la vida, perquè no crec que tinguem moltes ocasions de dinars així…
    El restaurant era acollidor, i el jardí molt mediterrani. El detall de poder veure la cuina fent el café, tots aquells cuiners vestits de blanc, i poder-te acostar a veure com preparen els plats… un detall molt maco!
    Espero tornar-hi algun dia :) Aniré amb traje i corbata, i per suposat amb unes sabates ben lluents!

    Arnau

  9. MERCÈ-destapant cassoles says:

    Fa uns dies em van demanar què m’agradaria pel meu aniversari,(pressupost modest) i vaig demanar un val per sopar l’Albert i jo. Gaudirem de l’àpat sigui on sigui perquè ens agrada gaudir de la cuina sigui de mercat, plats combinats o un menú diari… però si em toqués un premi per anar a sopar a un restaurant de luxe, amb els ulls clucs aniria a Can Ruscalleda!, després en vindríen d’altres (Can roca també em faria gràcia), però és que sento devoció per aquesta dona, la seva feina, com ho viu i ho explica… i amb la teva crònica m’ha acabat de quedar claríssim. Quina joia de plats!. Això que dius que els cambrers son atents però no empalagosos ho trobo important, sinó em faria sentir malament, i sobretot estic molt dacord amb això de no fer veure que entens d’una cosa si no hi entens…A mi amb els vins em passaria exactament el mateix! i pel que veig us van assessorar molt bé sense fer-vos sentir fora de lloc,oi?. Deu ser una experiència inovidable!, ho has detallat perfectament. Una abraçada i perdona la llargària…

  10. M’ha agradat molt llegir el teu post. I pel que veig ho vareu passar molt be. Ni m’havia assabentat del concurs de Club de Cuines… (no entro mai, com no sigui per consultar alguna de les receptes que hi tinc penjades).

    Però si tornes a participar en algun, m’avises que et votaré..!!.

    T’agraeixo que em mencionis amb el tema Rieslings… Darrerament sembla que hagi fet un “master” de Rieslings. Però no els publico al blog, ja que com tu saps em limito a vins de “proximitat”.

    Però hi han molts bons Rieslings i cal distingir entre els d’Alasàcia i els d’Alemanya i en concret la zona de Mosel. i ja “passo” dels més llunyans.. :). i penso que són uns vins molt adequats per introduir-se en el món del vi, ja que passen molt be…. (igual que els seus cosins-germans Gewürztraminer o Pinot Gris i altres..).

    Felicitats per l’experiència!

  11. Ja ha arribat el dia i ja ha passat. Que bé tot ´fos tan perfecte!!! Enhorabona per aquest premi tan merrescut. Sempre dic que haig de fer guardiola per anar a un restaurant d’aquests…..
    Petonets guapa!!!!

  12. Holaaa :)

    Arnau: és veritat, em vaig descuidar el pa! i mira que era bo eh? la veritat és que va estar molt bé, i en sé d’un que estarà super content d’acompanyar-te la propera vegada que hi vagis! ;)
    Mercè: aviat és el teu aniversari? estaré al cas!! sí que és un bon lloc, encara que jo tampoc tinc l’experiència d’altres, però ens va agradar molt! Segur que la celebració anirà molt bé, i és que al final el més important no és el lloc, sinó poder celebrar l’aniversari amb els que estimes!
    Ricard: d’acord ja t’avisaré jeje. El vi va ser molt bo, i em va agradar com ens van tractar, tot i la nostra “ignorància”… fins i tot va ser divertit.
    Catieu: gràcies guapa, és veritat, no te n’adones i sembla que fos ahir que sortia per la ràdio! Sí que es necessita fer guardiola eh… jo em sembla que hauria tardat anys en anar-hi si no hagués estat pel premi!

    Una abraçada i gràcies per la visita!!!!

Trackbacks

  1. […] vaig tastar uns financiers va ser quan ens van portar els “petit fours” al restaurant Sant Pau. Em van agradar molt però no els vaig tornar a tastar fins que ens en van ensenyar a fer al curs […]

Moltes gràcies per la teva visita!! :) si ho vols, pots escriure un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: