L’eix Ferran-Princesa, la Plaça Reial i Les quinze nits

Aprofitant el treball de recerca de la Cristina, hem anat a Barcelona a fer de turistes, a mirar museus!  A l’hora de dinar hem mirat si hi havia cua al restaurant Les quinze nits, hem tingut sort i hem dinat allà. Està situat a la plaça reial, un lloc molt important pel creixement urbanístic de la ciutat… però encara és més important el carrer Ferran, just al costat.

La Plaça Reial (arquitecte Daniel Molina) va ser un projecte paral·lel al del carrer Ferran i inspirada en les grans places parisenques. Antigament en el seu lloc hi havia un convent, que va quedar destruït després de les desamortitzacions. En un principi va ser molt important i un bon lloc on viure-hi, era la primera i única plaça porticada de la ciutat i alhora obria un forat al cel d’aproximadament 80x55m, un forat enorme tenint en compte l’estructura atapeïda que hi havia a l’interior de les muralles (enderrocades uns quants anys més tard, el 1854)

El carrer Ferran (arquitecte Josep Mas i Vila) va ser projectat en l’època del Trienni Liberal. Els habitants de Barcelona, acostumats a la vida dura i fosca entre les muralles, a la falta d’higiène, d’enllumenat, de seguretat al carrer… van veure com s’obria la llum, “una llum de 9 metres d’ample”  i una longitud de 970m estevenint així el més ample i llarg de la ciutat. I és que es veu que a principis del s.XIX es podia anar des del campanar de l’església del Pi fins al de Santa Maria del Mar sense baixar de les teulades!

Va ser un projecte reformista i de millora que va tardar 3 dècades a fer-se realitat del tot, és a dir travessar el tros que va de Les Rambles fins a la Plaça Sant Jaume. Les reformes van ser llargues ja que van consistir en l’enderroc i la reconstrucció de totes les cases que ocupaven traçat marcat pel projecte.

Durant els quaranta anys que van del 1822 al 1862, es completa un dels més espectaculars esbotzaments urbanístics que cap ciutat europea hagi emprès, amb tanta senzillesa de mitjans com pluralitat de resultats.
Pocs exemples son comparables, per l’escala del projecte. Alguns exemples poden ser l’obertura de la Rue de Saint Jacques, al cantó dret de París, o el Regent’s Street de Londres, obra de John Nash, que és només 10 anys anterior al nostre Carrer Ferran i que constinueix una de les primeres grans reformes internes que es fan a Europa.

Així doncs aquest va ser el primer dels molts projectes que s’han fet per “esponjar”, per deixar respirar el que és la part de Ciutat Vella. Alguns són bons projectes i altres no tant…

Quan vindrà Cerdà, col·locarà el seu Eixample paral·lel a la traça horitzontal que l’eix Ferran-Princesa ja havia marcat. La Gran Via serà l’espina fonamental on tota la teoria geogràfica de l’Eixample s’encaixa en el terreny i no vol ser altra cosa que la nova visió, ampliada i estesa, de la directiu horitzontal reconeguda des del carrer Ample i des de les travesseres de Sants fins a Sant Martí i de les Corts fins a Gràcia, que, en termes de ciutat central, el carrer de Ferran havia consagrat.

FONT: Deu lliçons sobre Barcelona, de Manuel de Solà-Morales;

PLÀNOLS: Historia de la forma urbana d’ A.E.J Morris; Atles de Barcelona, S.Galera, F.Roca i S.Tarragó.

Les quinze nits és un restaurant situat a la Plaça Reial, és l’únic de la plaça on sempre hi ha cua mentre els altres tenen taules buides. És una bona opció i no és car, entre setmana hi ha un menú de 9.40€ força complert i molt bo! Els plats de la carta tampoc són cars i hi ha molta varietat. Es pot dinar a dins o a l’ombra de les voltes de la plaça. Jo hi he anat unes 3 vegades (amb els amics de la uni i amb els de casa, a dinar i a sopar) i pel meu gust a dins està massa ple de gent… És millor anar-hi amb calma i sense presses, ja que els cambrers són una mica lents, però la relació qualitat-preu està bé així que val la pena l’espera i no entrar a algun altre lloc on hi ha les taules buides I molt important: no et quedes pas amb gana!

Nosaltres vam demanar: unes braves amb xistorra (molt bones!), una amanida de tomàquet i mozzarella, una de salmó i formatge fresc, i un arròs negre boníssim per a dues persones. De postres només vam demanar crema catalana, boníssima també, i una bona ració! Us deixo amb les fotos que vam fer…

“Aqualata” i les cebes farcides

Ahir us parlava del festival Imagina. Avui torno amb una llegenda i una recepta.

Aqualata és l’orígen etimològic d’Igualada, i vol dir “aigua estancada”. Diu la llegenda que fa molts i molts anys al bell mig de la Conca d’Òdena hi havia un llac.  Al costat del llac hi havia una masia amb un pagès molt rondinaire… tan rondinaire que no s’entenia amb cap dels seus ajudants. Un dia va prometre que donaria l’ànima al diable si trobava algú que fos capaç de fer tota la feina que ell li manava… En un obrir i tancar d’ulls va aparèixer un ajudant que feia la feina molt ràpidament: fer garbells, tallar llenya, arreglar els marges, la feina de l’hort… el pagès ja no sabia què més fer-li fer!! estava meravellat, tant, que ja començava a sentir pudor de socarrim. Si no tenia feina per manar-li, hauria de donar la seva ànima al diable, i ja començava a penedir-se d’aquella promesa que havia fet. Llavors va tenir una gran idea: li faria excavar una muntanya sencera fins a fer-la desaparèixer!! Evidentment, com que l’ajudant era el mateix diable de seguida ho va tenir fet. Quan va tenir la muntanya excavada, l’aigua del llac es va escapar pel forat que havia quedat i així és com segons la llegenda, va néixer el riu Anoia. Diuen que els dies de tempesta encara es pot sentir el pagès com crida, mentre el diable el persegueix perquè li doni la seva ànima.

Igualada està situada al bell mig d’aquesta Conca i el seu origen real és la cruïlla de camins entre Tarragona-Manresa i Lleida-Barcelona. Primer de tot hi va aparèixer una Ermita, i amb els anys s’hi va anar formant el nucli de població (s. X dC). Si anem a buscar aquesta cruïlla de camins, hem d’anar a la Plaça de Pius XII, just al costat de l’Església de Santa Maria.

Podeu passejar pels carrers del centre, per la plaça porticada, la rambla… Venir a la Mostra de Teatre al carrer (infantil i juvenil), de compres a les botigues Outlet, al festival Imagina de l’estiu, a la Festa Major… De moment us deixo amb un tastet de fotografies de la ciutat, que ja aviso que no són meves sinó que són tretes d’internet:

I ara la recepta: Cebes farcides de l’Anoia. Haig de confessar que fa uns anys no sabia que eren típiques de la comarca i em va sorprendre molt quan ho vaig saber; he trobat algunes receptes però cap m’acabaven de fer el pes, així que us explico la meva versió:

Ingredients:

Cebes grosses de Figueres, espàrregs verds, panses i pinyons, botifarra crua, formatge per gratinar, una cullerada de Philadèlphia, sal, pebre i oli d’oliva.

Com ho fem?

Primer de tot pelem les cebes, tallem la cua i una mica el cul. Les salpebrem, hi afegim una mica d’oli i les fem al forn durant 15 minuts a 180ºC. Això de l’estona va al gust, si les volem més tendres les deixem més.

Passada aquesta estona les treiem i ens ajudem d’un ganivet per buidar-les. Amb el que n’hem tret, preparem el farcit: en una paella la ceba a trossets, la botifarra a trossets, i els espàrregs. Ho coem durant poca estona (s’acabarà de coure al forn). A l’últim moment hi afegim les panses, els pinyons i la cullerada de Philadèlphia, remenem i apaguem el foc.

Farcim les cebes que havíem buidat i hi posem formatge a sobre. Les tornem a posar al forn, a la mateixa temperatura, un quart d’hora més.