Taller a l’Espai de Cuina Su 23.11 + Panacotta amb fruites vermelles i crumble

Aviat farà dos mesos d’aquell taller tan xulo a l’Espai de Cuina de la Su, a Terrassa… I què faig jo, fent el deures tan tard? Segur que en el seu moment vau llegir diverses cròniques dels blocaires que hi vam assistir. Però aquí estic per refrescar-vos la memòria i per explicar als més despistats en què consisteixen els tallers de la Su.

Als tallers de la Su no us hi avorrireu pas, us agafaran ganes de cuinar (si és que encara no en teniu), amb les seves explicacions senzilles i aclaridores aprendreu coses que mai us havíeu imaginat (com ara “fumar” albergínia i possibles altres ingredients) i quan torneu a casa us sentireu els reis de la casa tot preparant les novetas als vostres convidats ;)
Clicant aquí podeu veure tot el que fan, hi ha tallers per triar i remenar!!

Quan la Nuni ens va proposar assistir a un taller pàctic de cuina estic segura que cap de nosaltres s’ho va pensar dues vegades.

Per començar, l’Espai de cuina de la Su no està situat a qualsevol lloc… El trobareu al cor de Terrassa en una de les antigues fàbriques rehabilitades, un lloc que em va encantar! Carrer del Racó 15 – Vapor Ros- 08221 Terrassa

Vam aprendre a fer 3 aperitius, que van consistir en:

Sablées de parmesà i pebre rosa
Mousse d’albergínia escalivada i gratinada amb formatge de cabra
Dauet de bacallà confitat amb sobrassada i mel

Vam fer un plat principal:

Risotto amb carbassó, ceps i tires de calamar

I els postres:

Panacotta amb compota de fruites vermelles i crumble

Primer de tot vam seure tots al voltant de la taula i la Su ens va explicar els passos de les receptes, llavors el Txep ens va fer una classe magistral sobre la tòfona, explicant-nos alguns “secrets” de primera mà! Vaig quedar al·lucinada, la veritat és que va ser molt interessant. I tampoc ens podem oblidar de la Montse, que tota l’estona estava allà per qualsevol cosa que necesitéssim.
Llavors ens vam repartir les tasques, jo de seguida em vaig apuntar a fer els postres!!! Al final tots vam participar una mica a cada plat i la Su ens anava donant instruccions, però s’ha de dir que ens va deixar fer bastat el nostre ritme!
Quan ho vam tenir tot a punt, vam parar taula i vam sopar tot el que havíem preparat…. Hi havia molta gana!!! Xerrant xerrant se’ns van fer les tantes, es nota que hi estàvem bé!

En vam reunir amb la Nuni (gràcies per les fotos!) de Cuinetes, la Sandra i el Xavi d’Els Fogons de la Bordeta, amb l’Alba i el Jordi i la preciosa Aina d’El Taller de Cuina, el Jordi de Tot és bo el que l’olla cou,  l’Ivana de My Little Things, l’Eva d’ El cullerot festuc, l’Òscar de Decuina.net i la Laura de Coure Coulants.

Si aneu als seus blogs veureu que molts d’ells ja van fer una crònica sobre aquest taller i fins i tot podreu trobar algunes receptes! Jo us porto la panacotta, que és el que vaig preparar el dia del taller. La vaig tornar a fer aquest diumenge passat i va triomfar!

Ingredients:

Panacotta: 500 ml de nata, 1/2 beina de vainilla, 4 fulles de gelatina i 75 gr de sucre.

Compota de fruites vermelles: 150g de fruites vermelles, 2 cullerades d’aigua i 2 cullerades de sucre morè.

Crumble: 50g de mantega pomada, 50g de farina, 50g d’ametlla en pols, 50g de sucre morè.

Com ho fem?

Tot per aquest ordre:

1_ Panacotta: posem la nata i la beina de vainilla raspada en un cassó, afegim el sucre i anem remenant. Hidratem les fulles de gelatina i les afegim a la nata un cop sigui calenta. De seguida es desfaran i podrem apagar el foc. Repartim en vasets i deixem quallar.

2_ Compota: Posem tots els ingredients en un cassó al foc (baix) i anem remenant de tan en tant fins que quedi com una melmelada però amb trossets de fruita.

3_ Crumble: Barregem tots els ingredients menys la mantega. Afegim la mantega i aixafant amb una espàtula (en vertical) donem textua de sorra. Escampem aquesta sorra damunt d’una safata de forn protegida amb paper sulfuritzat i enfornem durant 6-7 min a 180ºC. Un cop a fora, esmicolem (serà molt fàcil).

4_ Muntatge: Quan la panacotta sigui quallada ja hi podem afegir la compota. A últim moment afegirem el crumble, així evitem que s’estovi.

Direcció Andorra… no us ho perdeu!

Els meus pares sempre ens expliquen que abans pujar a comprar a Andorra era tot un festival de descobriments. Deixant a part la diferència de preus, diuen que hi podies trobar coses diferents a totes les altres que podies trobar aquí. Fa uns anys encara pujàvem a carregar el cotxe: una mica de tabac per l’avi, les cremes per la mama, la llet per la iaia i el formatge per la tieta… galetes per les nenes, etc etc!  Però mica en mica les diferències s’han anat escurçant, tan si parlem de preus com de productes. Tot i així nosaltres mantenim la tradició i un cop l’any fem cap a Andorra, aprofitant l’excursió per fer revisió d’ulls i ulleres o comprar les coses necessàries que facin falta en aquell moment.

Però el viatge al País dels Pirineus no ha de ser només un cop de cotxe, si l’aprofitem bé podrem gaudir de tot el que podem trobar abans d’arribar-hi, i així també donem vida als pobles catalans que queden a la vora de la carretera d’Andorra.

En aquesta entrada m’agradaria fer-vos uns quants suggeriments d’aquí i d’allà on nosaltres acostumem a parar per esmorzar o dinar:

Els que llegiu el blog sou de llocs molt difernts, i segurament que no tots agafeu la mateixa carretera per anar a Andorra. Nosaltres agafem la sortida 545 de l’A2 direcció “Copons-Ponts-Andorra”.

Passat Calaf podem parar a fer un bon esmorzar a:

- Cal Pep, Castellfollit de Riubregós.   Just a l’arribada del poble, ja veureu molts cotxes al davant! No té pèrdua.  A més a més també podeu aprofitar per comprar pa i coca boníssims que fan ells mateixos.

També podem comprar una bona coca i xocolata a:

- Forn i pastisseria Cal Benet, Ponts.  Tampoc fa falta que entreu dins els carrers del poble per trobar-ho, ja que ve de camí. L’adreça és: Carretera de la Seu d’Urgell nº13. Just en aquell trosset el carrer s’eixampla, veureu cotxes aparcats en bateria i podeu parar allà.  La coca és boníssima, d’una textura entre brioix i forner, amb pinyons… i si l’acompanyeu d’un trosset de xocolata encara millor! També en tenen de salades i tot és d’elaboració pròpia. A més allà mateix també hi ha tot un conjunt de Cansaladeries que valen la pena visitar!

Per esmorzar o dinar, lloc gairebé obligat:

- Cal Jesús, Organyà.  Tampoc té pèrdua, es veu des del mateix carrer, l’adreça és: Carretera d’Andorra nº16. El local és de fa anys i una miqueta petit, és per això que de vegades t’has d’esperar una miqueta si hi vas en hora punta, però val la pena. A més tenen la cuina oberta durant moltes hores. L’oferta en temporada de bolets és impressionant. També cal destacar la carn a la brasa i les salses que l’acompanyen, el pa amb tomàquet, les carxofes… Les postres també estan molt bé. En definitiva, menjar de sempre i que ve de gust!

Quan ja hem arribat a Andorra la Vella:

- Casa Teresa: Al carrer Bonaventura Armengol, molt a prop de l’aparcament “públic”. Són plats clàssics però de bona cuina, es pot passar una estona abans a reservar taula ja que sovint queda ple, però és un bon lloc per menjar, tranquil i recomanable!

- Mama Maria: No us fixeu en el preu que diu a l’enllaç que us passo, nosaltres som 4 amb molta gana i costa uns 20-25 per persona. Està a l’Avinguda Meritxell nº25 just al costat del centre Pyrenées. És un restaurant molt gran i ple de gent, però alhora acollidor. Està dividit entre bar (on es poden menjar tapes, pizzes i plats combinats) o restaurant (menjar a la carta). Tan una opció com l’altra ofereixen molta varietat, de molt bona qualitat i boníssims. Quin és el però? Sovint està ple i t’has d’esperar una miqueta, però val la pena. Si casa Teresa és un lloc més tranquil, el Mama Maria és una opció més informal.

- Hotel-Restaurant La Font: en realitat es troba situat a Catalunya, a Os de Civís. És un poble petit i preciós amb moltes cases antigues, a uns 10 minuts en cotxe de la carretera principal d’Andorra. (s’agafa un trencall que està entre Sant Julià i Santa Coloma). Té un gran menjador molt acollidor on s’hi menja de meravella: cuina casolana molt ben feta. Us oferiran menús i una extensa carta.

Espero que us serveixin aquestes recomanacions, evidentment que l’oferta és molt més àmplia però he volgut parlar dels llocs que a nosaltres ens agraden més. Si hi aneu, ja m’ho explicareu!!

Torró gelat de trufa i gerds per La Recepta del 15!

Com passa el temps! van començar fa gairebé un any i amb aquesta ja han arribat a la proposta nº12 de La Recepta del 15! han aconseguit uns reculls fantàstics, i amb molt èxit de participació! ens han tingut intrigats fins desvetllar la propera proposta el dia 20 de cada mes, i ens han fet treballar de valent, amb imaginació i sobretot ganes de participar! Marina, Sandra i Xavi, felicitats i espero que n’hi hagi moltes més!!

I com no podia ser d’altra manera aquesta vegada la proposta anava relacionada amb el Nadal… Ja fa dies que tothom deu estar fent llistes per saber què hi haurà a la taula, què s’ha de comprar, etc… I una cosa que no pot faltar mai són els torrons! Normalment tothom els compra, ja que amb la feinada que hi ha a preparar els altres plats només faltaria que aquell dia també haguéssim de fer els torrons!

Però la Recepta del 15 és la Recepta del 15, així que aquest Nadal a moltes cases hi haurà torró casolà… És més fàcil del que sembla i després d’haver-lo fet animo a tothom que visiti el recull de receptes i que s’hi atreveixi! Últimament a les pastisseries estan innovant molt amb tot tipus de torrons, jo al·lucino quan miro els aparadors!! Bé, tot és començar ;)

Si seguiu la nova carretera Vilafranca-Manresa, us ve de pas o simplement teniu ganes de fer una excursió, recomano que us desvieu en direcció Castellfollit del Boix (passat Igualada) on podreu menjar la mar de bé al Restaurant Ca l’Andorrà. És un restaurant familiar d’aquells de sempre on s’hi poden menjar plats tradicionals així com altres de més innovadors, que van acompanyats de la reforma que van fer al local. El preu és econòmic i no us podeu perdre els postres, a més la noia que els fa prepara torrons i altres dolços que tenen a la venda.

Per què us ho explico això? doncs perquè aquest torró està inspirat en un dels que li vam comprar l’any passat! N’hi havia de molts tipus diferents, però a mi el que em va agradar més va ser el de trufa i gerds. Els he fet de mida petita, fent servir el ja conegut truc del brik de llet però amb envasos més petits. A casa nostra els torrons ens agraden però al final costa que ens els acabem, així que he pensat que amb una mida més petita aniria més bé! a més queden molt bufons i són ideals per regalar!

Ingredients:

Per 4 torrons petits: 2 envasos de mida individual. (suc, llet…)

Cobertura: 25g de xocolata de cobertura negra i 1 rajola de xocolata “Lindor blanc”.

“Trufa afruitada”: 150g xocolata de postres, 2 rovells d’ou, 3 cullerades de sucre, 100g de mantega, 1 cullerada de lemon curd i 8 gerds.

Com ho fem?

Primer de tot haurem de tenir a punt els dos envasos de mida individual, tallats per la meitat, reforçats amb cinta adhesiva i ben nets. Llavors els guardem al congelador fins el moment d’omplir-los.

1_ Preparem la cobertura posant en un cassó la xocolata blanca i la negra, a foc baixet i remenant perquè no es cremi ni s’enganxi, fins que es desfaci del tot. Deixem que refredi una mica.

Llavors treiem els envasos del congelador i hi tirem dues cullerades de cobertura, movem l’envàs perquè s’escampi i quedi ben repartida, i ho tornem a posar al congelador.

2_ Ara preparem la trufa: blanquegem els rovells amb el sucre, hi afegim la mantega una mica desfeta i la xocolata. Ho treballem bé, ha de quedar homogeni!

A part posem en un cassó els gerds i la cullerada de lemon curd, a foc ben baixet i remenem fins que també quedi homogeni. Afegim aquesta barreja a la xocolata.

3_ Tornem a treure els envasos del congelador, hi posem a cadascun 3 cullerades de trufa i repartim bé, tapem amb paper film, que quedi ben llis i ho tornem a congelar.

4_ Desemmotllem i mengem!

És preferible guardar-los a la nevera!!

Ca l’Ignasi, quan el paisatge està dins el plat.

Aquest dissabte, aprofitant que era el meu sant, vam anar d’excursió a Cantonigròs. Passats tots els exàmens i entregues tenia ganes de desconnectar, fer país, estar amb els de casa i fer una excursió recordant les que fèiem abans: improvitzades, agafar el cotxe i fer cap a algun raconet de Catalunya… Dinar, passejar per fires o camins, visitar llocs interessants, buscar algun bolet, fer boles de neu i tornar cap a casa… I és que d’això es tracta, d’anar Tastant Rutes ;)

Era petita però de gana ja en tenia, perduts per algun camí sempre demanava quan podríem dinar… “tinc gana, tinc gana! quanta estona falta per dinar??” Em sembla que em feia pesada i tot… Per això m’enredaven i em deien que allà no trobaríem menjar, que tardaríem hores a trobar algun lloc per dinar! jo plorava i finalment quan tenia el plat al davant la cara em canviava i feia un somriure de felicitat difícil de descriure!

Ara ja m’encarrego que no em passin aquestes coses, per això vaig demanar a veure si podiem dinar a Ca l’Ignasi de Cantonigròs. L’havia llegit a altres blogs i ja sabia que no ens decepcionaria… Quan vaig veure un 2×1 a la revista CUINA no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig dir… aquesta és la nostra!

Hi havíem passat altres vegades en direcció Rupit però no hi havíem entrat mai… Cantonigròs és un poble petit però que es mou, i entre altres coses importants hi ha el Festival Internacional de Música que es celebra el mes de Juliol i que l’any vinent celebrarà la 30a edició. Arribar a Cantonigròs no és difícil, i només pel paisatge ja val la pena fer l’excursió, sobretot a la tardor, quan els boscos esclaten en colors. La carretera va pujant i mica en mica et va descobrint tota la zona de Tavertet, a mig camí entre Vic i Olot.

La Laia i l’Ignasi saben que hi ha gent que fa bastants km per anar a dinar o sopar a casa seva, per això s’esforcen perquè tothom surti content del seu petit gran projecte, un projecte on s’hi nota il·lusió per fer les coses ben fetes. Arribant a Cantonigròs només cal seguir el Carrer Major fins arribar al nº4. A les sales (3) hi trobem la Laia, a la cuina l’Ignasi.

Les sales són acollidores, simples però amb molta personalitat, al meu gust molt ben arreglades i el més important… no treuen el protagonisme al menjar. Ah i les cadires són comodíssimes!

De la cuina en surten plats tan espectaculars com bons, tan de prop com creatius, tan actuals com posats al dia. I és que allà ja es nota, però llegint el seu blog he vist que gairebé tots els ingredients que fan servir són de proximitat, i sobretot de molta qualitat.

Si hi aneu a l’hivern podreu estar a la sala de la llar de foc, i si hi aneu a l’estiu podreu estar al pati de fora. Si hi aneu a qualsevol època de l’any trobareu ingredients i plats de temporada, si hi aneu amb amics podreu estar a la sala de la biblioteca i si hi aneu amb molta gana us asseguro que quedareu molt tips!!

A la seva pàgina hi podeu veure la carta i els menús; hi ha menús especials per grups, menús de temporada i de degustació, a més a més la majoria dels plats també els trobareu a la carta, molt complerta. Jo de vins no hi entenc gaire, però aposten per vins de Catalunya i de cellers petits.

*No posaré fotografies dels plats perquè a la web en podeu veure de precioses! (i perquè amb les ganes d’anar a casa em vaig descuidar la càmera a Barcelona…) Les altres dues fotografies de dalt estan extretes de la seva web i facebook.

Ara us explico tot el que hem menjat…

La meva germana i jo vam demanar el menú que entra amb el val de la revista CUINA  (si el teniu aprofiteu per anar-hi!) i els meus pares van estar temptats pel menú de temporada que realment feia molt bona pinta, però finalment van demanar plats de la carta i van quedar molt contents.

Els meus pares van tenir: dos pans cuits al forn de llenya (cruixents i amb la molla tupida) i llangonissa d’aperitiu (boníssima), una amanida de ceps i pinyons, un paté de muntanya molt ben fet, i morro de bacallà amb confitat de pebrot verd i cebes de Figueres. De postres una sopa de fruits vermells amb gelat de llimona, i un bescuit d’en Xixo amb figues caramel·litzades.

El menú que vam menjar la meva germana i jo tenia com a aperitiu una amanida de codonyat, formatge i tomàquet fet al forn, farcellets de formatge i coca de ceba amb cansalada. Després va venir una amanida de ceps amb pinyons i carxofes, un bacallà com el dels nostres pares, un arròs boníssim amb bolets, conill, botifarra i verduretes, i per acabar dues postres: copa de crema de mató i cabell d’àngel, i farcellet de xocolata calenta de Vic.

Els cafès anaven acompanyats de carquinyolis, “trufes” i “pa de pessic” i el vi que vam demanar va ser un blanc Vinya Ylaria boníssim i curiós que no havíem tastat mai.

Heu agafat gana? doncs no us ho penseu més i feu cap a Ca l’Ignasi: ells us rebran amb els braços oberts i vosaltres en sortireu feliços, tips i contents. 100% recomanable!

Pla dels Àngels, quan l’essencial és visible als ulls.

De vegades sembla que ens oblidem de les coses més importants, del que realment val la pena de veritat. Potser vivim en un món que va massa ràpid, on sembla que per fer més coses serem millors…  Tal com diu la cançó: No veig nens amb bicicleta, els carrers desolats supliquen, de segur se’ls ha cruspit una pantalla. Qui els dirà quan plora un arbre? Com sabran quan somriu la lluna? Innocent! potser això ja no té importància… Sense moure’t ni de casa, el planeta pot ser al nostre abanst. S’esmicolen les distàncies, però oblidem amb qui hem d’anar a sopar…

La gent s’embala, la societat es desborda, vivim en una bombolla, tot és comoditat… econòmica, tecnològica… de cop tot s’acaba. I així és com estem… No faré un escrit sobre la crisi perquè no en sé, perquè no és el tema d’aquesta entrada i perquè tampoc donaré la culpa de tot a la gent “normal” que no la tenim, però segurament que si ens ho haguéssim pensat una mica millor ara les coses no estarien com estan. I què hem de fer en aquesta situació? doncs oblidar-nos de la “llei del mínim esforç” omplir-nos d’entusiasme i tirar endavant, buscar noves idees i sobretot, sobretot, ser feliços amb el que tinguem ja que l’essencial és invisible als ulls però ho podem fer possible de moltes altre maneres. No us passa sovint que el més petit detall us dibuixa un somriure? ;)

Doncs justament és això el que ha fet l’Ada Parellada i el seu marit Santi amb el restaurant Pla dels Àngels, un restaurant que es van quedar fa 11 anys situat al barri del Raval de Barcelona, un barri que es començava a desenvolupar en un ambient artístic, que respirava novetats i que necessitava nous projectes.

No sabeu la il·lusió que em va fer quan l’Ada em va convidar a aquest dinar (des d’aquí, moltes gràcies!!!) sabia que hi hauria molta gent però no sabia qui serien, de fet ho vaig descobrir poca estona abans per un comentari al Facebook de l’Òscar… Ostres…!! vaig pensar, tots aquests són molt “famosos”, els seus blogs tenen moltes visites i comentaris i el meu és un blog molt jovenet i poc conegut… De cop i volta em vaig posar una mica nerviosa, però m’havia d’espavilar perquè a les 2 havia d’estar al Pla dels Àngels, al Carrer Ferlandina nº23, just davant del MACBA.

L’Ada ens va rebre amb els braços oberts i amb moltes i moltes ganes d’explicar-nos coses, els somriures i l’entusiasme són constants i això es nota en els seus projectes. Ens havia citat per presentar-nos la carta del nou restaurant, així que de seguida ens vam dirigir cap a la sala, vam seure i vam escoltar tot el que ens explicava:

El Pla dels Àngels és definit per ella com un “restaurant de butxaca” i és que al igual que els llirbres de butxaca, no té tapa dura i la lletra és una mica més petita, però l’essència és la mateixa. I és que el Pla dels Àngels recorda bastant a un altre dels seus restaurants, el Semproniana (que us vaig explicar fa unes setmanes amb el menú a preu d’edat), tan per la decoració com per algun plat que comparteixen.

El que busquen és la màxima gastronomia amb el mínim preu, apropar-se a les necessitats de la gent: des dels més grans fins els més petits, i és que l’Ada només ens va demanar que expliquéssim una cosa: al Pla dels Àngels també hi ha lloc pels nens, els diumenges a la part de baix hi ha un monitor i quan els nens es cansen d’estar a la taula poden baixar i estar-se allà fins que els grans acaben de xerrar. El preu és de 2 euros i fan 4 petits tallers relacionats amb el menjar. Pel que fa a les edats, hi poden anar nens a partir d’1 any fins els 10 aproximadament, tot depèn de l’entusiasme i el nivell de pre-adolescència en què es trobin ;)

És una iniciativa molt bona perquè sovint els nens es cansen abans que els grans, molesten als pares, als amics i a la resta de la sala… aquí és on es noten les ganes de millorar i fer gaudir tothom del menjar, ja que en altres restaurants es limiten a prohibir l’entrada als nens i es queden tan amples!

A part d’això també fan un taller un cop al mes que es diu “mans i pans” on l’Ada i l’Eva Moreno expliquen com fer pa, com treballar la massa i com fer massatges eròtics a la parella sensibilitzant les mans a través de la massa de pa. Trobareu més informació a la seva web!

Ara sí, ha arribat el moment d’explicar-vos el menú de la nova carta, com podeu veure a la fotografia tot feia molt bona pinta:

Navegant per la carta: (ordre de les fotografies d’esquerra a dreta) esqueixada amb cigrons, pop a feira, llauna de salmó marinat amb guacamole, escalivada amb formatge de cabra, papas mojo picón, k de truita amb poma, caneló de botifarra negra, arròs del Venere amb sobrassada i formatge i aletes de pollastre.

Aquests són els 9 entrants, personalment els vaig trobar molt bons, no sabria dir quin era el millor però per fer una mica de crítica (constructiva!) potser al que li vaig trobar que li faltava una mica era el pop a feira.

Ben anclats: làmines de tonyina amb llima, i costella rostida amb padron. Aquí tampoc sabria triar, la costella estava molt bona i la tonyina ja em va agradar molt quan la vaig tastar al Semproniana, en aquella ocasió no estava feta a làmines sinó que era una peça més gran i per això de dins no havia quedat tant feta.

Arribant a port: Delirium Tremens amb gelat d’Amareto…. crec que no fan falta més paraules, és l’última fotografia de baix a la dreta, jutgeu vosaltres mateixos!! ;)

Tot plegat acompanyat dels vins Perro Verde (un blanc, molt bo) i com a negre teníem L’Equilibrista. Pa, aigua i cafès.

Si hi aneu veureu que els preus no són gens excessius, és un lloc molt recomanable i versàtil pel que fa a les edats, a més a més el local és molt agradable i està al centre, ben comunicat amb transport públic i sinó també hi ha aparcaments de cotxe a prop.

Com podeu veure al dinar hi va haver molt bon ambient, espero tornar a coincidir amb tots vosaltres, va ser un plaer! Moltes gràcies també a la Loreto de Sabores de Colores i a l’Astrid de Mi Blog de Pintxos per les fotografies, que jo per no perdre la costum em vaig descuidar la càmera…!

Dinant al Sant Pau

Finalment dimecres passat l’Arnau (un amic de la uni) i jo vam agafar el tren en direcció Sant Pol de Mar per anar a dinar al restaurant Sant Pau de la Carme Ruscalleda. Us en recordeu del timbal de poti poti del concurs del Clubdecuines? doncs el primer premi era aquest dinar, i va anar molt bé!

Va ser aproximadament una hora de viatge passant per diferents pobles i ciutats de la costa, ens preguntàvem com seria el lloc, què ens donarien de menjar… L’Arnau estava nerviós perquè anava amb xancletes i es pensava que no el deixarien entrar! volia trobar-se amb taules d’estovalles llargues perquè ninú li mirés els peus… Aquesta és la primera anècdota, després en vindran un parell més ;)

No ho dèiem però sabiem que érem uns privilegiats, a la nostra edat, poder anar a dinar allà i que a més a més fos un regal. Així que des d’aquí aprofito per donar les gràcies a la gent que va “mossegar” les receptes al Clubdecuines, els que em van escoltar per la ràdio, a la gent del Tàpias Variades i als jurats del concurs, per aquest premi tan enriquidor i ben gaudit!

Vam arribar a Sant Pol de Mar just a temps per buscar el restaurant i finalment el vam trobar, vam mirar pels vidres de la porta i ja vam veure uns quants cambrers molt elegants, vam entrar i ens van portar cap a la taula que ens tenien guardada, a la finestra amb vistes al jardí i a la platja. Efectivament les estovalles éren llargues!

Primer de tot ens van demanar si volíem una mica de cava abans de començar, ens van dir que entrava dins del regal, així que vam acceptar i ens van servir el CR20, un cava fet expressament per celebrar el 20è aniversari del restaurant. A mi, que el cava no m’entusiasma, aquest em va encantar! He trobat per internet que el seu sommelier, Joan Lluís Gómez, el defineix així: CR20 és un cava brillant, com les seves idees. Net i transparent com el seu caràcter honest. De bombolles fines i constants, com la seva filosofia de treball”

Ens sentíem una mica estranys però a gust. Mai havíem estat en un restaurant com aquell i observàvem en tot moment el que passava al voltant. Els cambrers eren amables i atents, en cap cas “empalagosos” com pot semblar en un principi quan penses en restaurants d’aquest tipus.

Ens van portar les dues primeres cartes, una contenia el menú degustació i l’altra era més petita, plegada en 4 i contenia dibuixets de l’aperitiu i part dels postres. Les podeu veure a les fotografies, ja que després te les pots endur a casa.

També va venir el sommelier a preguntar-nos quin vi volíem… “Ai mare” vam pensar… Nosaltres de vins no hi entenem gaire! És per això que amb la sinceritat per davant de tot, el vam avisar (més val així que no pas fer veure que hi entens…) i encara el vam fer content, perquè ens va anar ajudant a triar fent-nos preguntes per saber quin ens agradaria més. Després d’investigar una mica, ho vam deixar a les seves mans, i al cap d’una estona va aparèixer amb un Riesling d’Alemanya!

Dissimuladament vaig fer uns ulls com unes taronges, un Riesling? primera oportunitat per tastar-lo! i és que ja havia llegit alguna crònica al blog del Ricard Sampere on parlava d’aquesta varietat de vi. Amb un comentari força innocent li vaig dir al sommelier: ostres, el riesling és molt bo oi? Va preguntar qui el volia tastar… i em va tocar a mi.

Vaig tornar a pensar… “sigues sincera perquè tu de tastar vins no en saps” així que li vaig dir al sommelier que no coneixa el “protocol de tastar vins”, de seguida em va tranqulitzar, tot dient que això molta gent ho fa per fer el paper, però que el fan tastar només per saber si és bo o dolent, ja que quan destapen l’ampolla pot ser que hagi sortit dolent. El vaig tastar i efectivament era boníssim ;)

De seguida va arribar el brou d’inici, un “oliaigo” menorquí que ja havia tastat alguna vegada cuinat per la mare d’una amiga meva menorquina.

Després del prou d’inici, els 4 aperitius del mes de Setembre, cada mes els canvien segons un “fil conductor” entre ells, i aquesta vegada tots tenien en comú el color violeta. Els podeu veure detallats a la foto de sota el menú. L’únic que no em va agradar tant en tot el dinar va ser l’albergínia… i és que no era albergínia, era com una imitació d’aquesta. No sé ben bé com estava feta, però té algun component japonès (es nota que té un restaurant al Japó!).

Llavors van començar a arribar els primers 6 plats del menú degustació, un per un, tots boníssims, amb contrastos de temperatures, amb productes del mar i de la terra… fins, delicats i potents alhora, cada un superava l’anterior i cada un era una curiositat o una cosa nova per aprendre. Quan ens el portaven ens l’explicaven una mica o ens donaven indicacions de com menjar-lo. Els podeu llegir tots a la fotografia, només dir que el que ens va sorprendre més va ser el de “lloritos”, del qual també ens van ensenyar el peix fresc sense cuinar, i ens van explicar que és un peix que al llarg de la seva vida canvia de sexe i de color, que és molt conegut a les Balears i que amb el bon temps migra cap el Maresme.

Després de tots aquests plats, va arribar el moment de les carns. Es podia escollir entre poltre dels pirineus o peu de porc desossat. En vam escollir un de cada, per poder-los provar tots dos, també ens van agradar molt!

Va arribar el torn dels formatges, i igual que l’aperitiu, cada mes canvien les combinacions. Ens van portar 5 tastets de diferents formatges, acompanyats cadascun amb un tastet que hi combinava bé. Recomenaven menjar-los d’esquerra a dreta, ja que anaven de més suaus a més forts. També ens van ensenyar els formatges sencers i ens en van explicar una mica les característiques.

Després dels formatges, van arribar els prepostres, primer una infusió refrescant i després dos plats de postre, entre els quals en destaco la teula verda, amb xocolata blanca i diferents textures de maduixa sota la teula. La van portar coberta d’una teula de veritat… “arquicuina”, ja tinc raó quan dic que s’assemblen! (pròximament reflexions sobre això i “vacances” del Tastarutes)

Llavors va arribar el torn dels 10 divertiments de pastisseria (els podeu veure detallats i dibuixats a la carta, i a la fotografia). Podies triar si menjar-los a la sala o al jardí, i com que feia molt bon tems vam baixar al jardí. Des de les taules es pot veure la cuina a través d’un gran finestral. A la cuina hi treballen 18 persones, que juntament amb tot el personal de sala, es pot dir que hi ha més treballadors que comensals! Ens hi vam acostar per xafardejar una miqueta i mira

Els 10 divertiments de pastisseria fan honor al seu nom, són divertits! Petits, bufons i molt encertats, vam anar deixant pel final els que per nosaltres tenien més bona pinta.

Allà mateix, al jardí, ens van portar un tè i un cafè per acabar.

Entre una cosa i l’altra, ens hi havíem passat ben bé 3 hores, no ens n’haviem adonat, per nosaltres tot això era tan nou que l’estona va passar volant. Així que ja anava sent hora de marxar, agafar el tren de tornada i anar a la uni, que teníem classe!

Va ser una experiència molt bona, profitosa i per recordar. Sant Pol de Mar deu ser un poble preciós, tinc ganes de tornar-hi un dia amb més calma i poder-lo visitar bé.

Espero no haver-vos cansat massa amb aquest escrit tan llarg! Ah i me’n oblidava, vam quedar tips! almenys jo ja no vaig sopar! ;) (i sabeu que m’agrada menjar).

Sopant a preu d’edat al Semproniana

Ja tocava posar-me a fer l’entrada del sopar que vam fer al Semproniana. Potser no l’havia fet abans per por de no estar a l’alçada, de no saber explicar sense ensenyar-vos fotografies o de no saber fer una bona crítica respecte moltes que deuen voltar per internet. Però l’havia de fer per diverses raons: l’experiència va ser molt bona, volia explicar-vos de primera mà els menús a preu d’edat, li vaig comentar al seu blog que faria una entrada sobre la nostra visita i sobretot… perquè sabia que m’agradaria i no em va agradar… em va encantar!

A finals d’Agost la Sandra, l’Albert i jo vam sortir del nostre pis d’estudiants per dirigir-nos a fer un bon sopar de despedida de la Sandra, que se n’ha anat a estudiar a Holanda. Caminant caminant vam arribar al carrer Rosselló i les nostres mirades ja buscaven el lloc… De cop i volta l’Albert va dir… És allà?? Ens senyalava un aparador tranquil, amb un decorat especial i un cartell discret on hi deia Semproniana, ens hi vam acostar i no vam veure ningú, ni taules, ni cambrers, ni gent menjant… vam entrar i almenys jo ja em vaig sentir en un lloc molt diferent a la resta de restaurants. Sabia que no ens deixaria indiferents.

Des d’aquell primer moment ja em va fer bona impressió. Un cop asseguts a la taula, vam poder observar amb més detall la decoració de la sala, ens hi podríem haver estat hores, i és que té un estil molt particular, acollidora, diferent i original. Pel que sé, fa temps que no canvia, i espero que no la canviin durant molt temps!

Tal com dic en el títol hi vam anar a fer un menú a preu d’edat, una experiència molt bona dedicada als joves que saben apreciar la bona cuina. Quan ens van venir a prendre nota només ens van demanar l’any de naixement, doncs es tracta d’un menú degustació i per tant cada plat que ens van anar portant era sorpresa!

Què hi entra en aquest menú? 4 plats, postres, begudes no alcohòliques i cafè. Qui se’n pot beneficiar? els que siguin sub-30!

Per començar, a la taula hi havia un aperitiu de benvinguda, uns alls ben curiosos que ja ens van fer treballar l’imaginació per saber com els havien fet! Tenien un cert regust d’all però ni de bon tros feia la sensació que t’estiguéssis menjant un all cru, a hores d’ara encara estic intrigada…

Va arribar el primer plat: Amanida de salmó i mango amb salsa de formatge. Una combinació boníssima per anar obrint boca, així que aviat en veureu una versió aquí al blog!

Després va arribar el 2n plat: Arròs del Venere, formatge Maó i sobrassada… Ens van explicar que l’arròs del Venere és una varietat d’arròs que ja és de color negre. Anava acompanyat d’uns flocs d’arròs salvatge inflat, que juntament amb un cruixent de sobrassada i el gustet del formatge, feien un plat bonissim! Aquí he trobat una recepta semblant.

A continuació el 3r plat, per mi el millor de tots:  Tonyina amb llima, mel i cacauets picants, tendra, fina, deliciosa… encara estic pensant com la puc fer, però no patiu que aviat arribarà!  Els cacauets picants eren unes boletes de color verd, amb gust de cacauet però amb un toc picant… per mi que portaven una mica de wasabi però no n’estic segura. A la Sandra mai li havia agradat la tonyina, li feia mania… però aquesta li va encantar, així que ja us podeu imaginar els que ja ens agradava d’abans!

I finalment el 4t pat: Galta de vedella amb garnatxa molt ben cuinada, amb una salseta boníssima! Era tan tendra que de seguida ens la vam acabar!

Les postres van ser autèntiques per xocoaddictes: pastís de xocolata amb salsa de xocolata, boníssim!!! Després van venir els cafès, acompanyats d’una “galeta” gegant que portava sèsam i mel.

Per beure, vi negre, i juntament amb els 3 menús, pel preu final va ser de 75€.

Aquests 4 plats són racions petites però suficients com per quedar tip, a més tens la sensació que sense haver-los triat t’han donat uns plats que encaixen molt bé entre ells i és que eren tots tan bons!!  Tots ells els podeu trobar a la carta normal, i com que no vaig pensar en fer fotografies, us animo a anar-hi perquè els proveu vosaltres mateixos!!

Timbals, muntanyes serrades i Cal Noio.

Timbals, muntanyes serrades… de quin poble parlem avui? Avui parlem d’El Bruc! Ara que hi ha molta gent que no va de vacances llargues, és un bon moment per conèixer Catalunya i els seus pobles, és un bon moment per fer país i anar Tastant Rutes…

Fent camí direcció Lleida i venint de Barcelona (NII sortida 572) el trobem com a primer municipi de la comarca de l’Anoia, un municipi que s’escampa sota la muntanya de Montserrat i que està fornamat per diversos nuclis de població.  És un poble marcat per la natura i la història, i és que parlar d’El Bruc és parlar del seu Timbaler, de la Guerra del Francès, de la producció d’oli i ceràmica, d’arquitectura modernista i d’una poble ple de vida.

Es pot visitar…

L’església romànica de Santa Maria, que se’n destaquen les pintures de l’absis, efectuades seguint la tècnica del fresc i descobertes l’any 1958.

Monument al Timbaler, el nen que va espantar els enemics tot repicant i fent ressonar el seu timbal per tota la contrada. Es troba situat a l’extrem del carrer principal, en direcció a Igualada.

Balma de Can Solà de la Roca, de dimencions certament espectaculars però de difícil accés. Al llarg de la història s’ha fet servir d’aixopluc naturial i avui en dia disposa de 12 vies per l’escalada

Arquitectura Modernista, entre altres, es pot destacar: Can Casas (actualment destinat a dependències municipals, ajuntament, biblioteca…) i Cal Diaz o Vila Antoinette, ubicat al carrrer Bruc del Mig nº1 i amb tocs de Noucentisme.

Podeu aprofitar la Festa del Timbaler i la fira de la Guerra del Francès per visitar el poble, que es fa durant el primer cap de setmana de Juny, o també hi podeu anar per la Festa Major, que es fa per la Mare de Déu d’Agost.

Font: Guia Comarcal de l’Anoia en Viu

I com no podia faltar, avui toca parlar d’un restaurant, així si hi voleu anar d’excursió ja sabreu on dinar. També és una bona opció per parar a mig camí, no té pèrdua, es troba al carrer principal, Bruc del Mig, que enllaça tan per un extrem com per l’altre amb les sortides de l’autovia. Cal Noio és un restaurant familiar que es va fundar el 1981, ells mateixos es defineixen així: “Des d’aleshores dues generacions hi treballen elaborant una cuina de caràcter tradicional i de mercat, que avança en equilibri amb la cuina d’autor. Cal Noio es caracteritza per un acurat servei i atenció personalitzada als nostres clients, per la gran oferta de productes de primera qualitat i per un extens celler de vins i caves.”

Ho he copiat tal qual de la seva pàgina web ja que realment està escrit sense pretencions i és una descripció que amb poques paraules alberga moltes certeses. Faltaria afegir que hi ha un ambient molt agradable, a l’estiu es pot triar entre la sala interior o el pati exterior. També hi hi ha menú i es poden demanar plats per emportar. La relació qualitat-preu és molt bona i hi ha una extensa carta de postres (una trentena) entre els quals hi podem trobar varietat de postres més tradicionals o bé postres d’autor. Es regeixen per productes de temporada i proximitat, i a més les racions són complertes.

Personalment és un dels restaurants que més ens agrada i sempre n’hem sortit contents. En definitiva, és un bon lloc no massa lluny de la capital catalana i que val la pena de visitar!  Aviat caurà alguna recepta inspirada en els seus plats però mentrestant us deixo amb algunes fotografies del restaurant i del que vam menjar, extretes de la seva web i facebook:

L’eix Ferran-Princesa, la Plaça Reial i Les quinze nits

Aprofitant el treball de recerca de la Cristina, hem anat a Barcelona a fer de turistes, a mirar museus!  A l’hora de dinar hem mirat si hi havia cua al restaurant Les quinze nits, hem tingut sort i hem dinat allà. Està situat a la plaça reial, un lloc molt important pel creixement urbanístic de la ciutat… però encara és més important el carrer Ferran, just al costat.

La Plaça Reial (arquitecte Daniel Molina) va ser un projecte paral·lel al del carrer Ferran i inspirada en les grans places parisenques. Antigament en el seu lloc hi havia un convent, que va quedar destruït després de les desamortitzacions. En un principi va ser molt important i un bon lloc on viure-hi, era la primera i única plaça porticada de la ciutat i alhora obria un forat al cel d’aproximadament 80x55m, un forat enorme tenint en compte l’estructura atapeïda que hi havia a l’interior de les muralles (enderrocades uns quants anys més tard, el 1854)

El carrer Ferran (arquitecte Josep Mas i Vila) va ser projectat en l’època del Trienni Liberal. Els habitants de Barcelona, acostumats a la vida dura i fosca entre les muralles, a la falta d’higiène, d’enllumenat, de seguretat al carrer… van veure com s’obria la llum, “una llum de 9 metres d’ample”  i una longitud de 970m estevenint així el més ample i llarg de la ciutat. I és que es veu que a principis del s.XIX es podia anar des del campanar de l’església del Pi fins al de Santa Maria del Mar sense baixar de les teulades!

Va ser un projecte reformista i de millora que va tardar 3 dècades a fer-se realitat del tot, és a dir travessar el tros que va de Les Rambles fins a la Plaça Sant Jaume. Les reformes van ser llargues ja que van consistir en l’enderroc i la reconstrucció de totes les cases que ocupaven traçat marcat pel projecte.

Durant els quaranta anys que van del 1822 al 1862, es completa un dels més espectaculars esbotzaments urbanístics que cap ciutat europea hagi emprès, amb tanta senzillesa de mitjans com pluralitat de resultats.
Pocs exemples son comparables, per l’escala del projecte. Alguns exemples poden ser l’obertura de la Rue de Saint Jacques, al cantó dret de París, o el Regent’s Street de Londres, obra de John Nash, que és només 10 anys anterior al nostre Carrer Ferran i que constinueix una de les primeres grans reformes internes que es fan a Europa.

Així doncs aquest va ser el primer dels molts projectes que s’han fet per “esponjar”, per deixar respirar el que és la part de Ciutat Vella. Alguns són bons projectes i altres no tant…

Quan vindrà Cerdà, col·locarà el seu Eixample paral·lel a la traça horitzontal que l’eix Ferran-Princesa ja havia marcat. La Gran Via serà l’espina fonamental on tota la teoria geogràfica de l’Eixample s’encaixa en el terreny i no vol ser altra cosa que la nova visió, ampliada i estesa, de la directiu horitzontal reconeguda des del carrer Ample i des de les travesseres de Sants fins a Sant Martí i de les Corts fins a Gràcia, que, en termes de ciutat central, el carrer de Ferran havia consagrat.

FONT: Deu lliçons sobre Barcelona, de Manuel de Solà-Morales;

PLÀNOLS: Historia de la forma urbana d’ A.E.J Morris; Atles de Barcelona, S.Galera, F.Roca i S.Tarragó.

Les quinze nits és un restaurant situat a la Plaça Reial, és l’únic de la plaça on sempre hi ha cua mentre els altres tenen taules buides. És una bona opció i no és car, entre setmana hi ha un menú de 9.40€ força complert i molt bo! Els plats de la carta tampoc són cars i hi ha molta varietat. Es pot dinar a dins o a l’ombra de les voltes de la plaça. Jo hi he anat unes 3 vegades (amb els amics de la uni i amb els de casa, a dinar i a sopar) i pel meu gust a dins està massa ple de gent… És millor anar-hi amb calma i sense presses, ja que els cambrers són una mica lents, però la relació qualitat-preu està bé així que val la pena l’espera i no entrar a algun altre lloc on hi ha les taules buides ;) I molt important: no et quedes pas amb gana!

Nosaltres vam demanar: unes braves amb xistorra (molt bones!), una amanida de tomàquet i mozzarella, una de salmó i formatge fresc, i un arròs negre boníssim per a dues persones. De postres només vam demanar crema catalana, boníssima també, i una bona ració! Us deixo amb les fotos que vam fer…