La màgia torna a Igualada amb la Mostra de Teatre.

Torna la màgia, la il·lusió, els espectacles, el circ i el teatre. A partir d’avui i fins diumenge, els carrers de la ciutat d’Igualada s’ompliran de gom a gom per veure somriure els més petits (i no tan petits) de la familia. Les places es converteixen en escenaris, passejant pel carrer et pots trobar uns pallassos, una cercavila o uns titelles en el racó més inesperat. Les rialles són l’ànima de la festa, una festa que ja fa 23 anys que va començar… ara que me n’adono, tenim la mateixa edat!

La Mostra de Teatre infantil i juvenil també és una oportunitat per fer revifar el teatre familiar a Catalunya i apropar la cultura del teatre als més menuts. A part d’artistes, actors i espectadors, també hi ha companyies, productors i altres professonals que estan a l’aguait per tal de tenir o oferir noves oportunitats.

Sovint la gent es queixa: “que si a Igualada no es fa res, que si som uns avorrits…” doncs bé, la Mostra és un dels esdeveniments que demostren que la ciutat es mou, és un esdeveniment que durant quatre dies dóna vida a la ciutat i la seva gent, a les botigues, els restaurants, els carrers, els teatres… Un edeveniment que atrau públic de tot Catalunya! I tot gràcies a les persones que any rere any ho tiren endavant amb el suport de l’ajuntament.

I vosaltres, us animeu a venir?? no us en penedireu!! aquí us deixo aquest vídeo de 3 minuts on us podreu fer una idea del que és:

En aquesta edició hi participen una cinquantena de companyies, entre les quals n’hi ha dues que provenen de França i una del País Basc. Els espectacles que hi podeu trobar són molt diversos: música, dansa, circ, teatre, teatre d’objectes, màgia, animació, titelles… Els preus de les entrades varien i es poden comprar anticipadament o a les taquilles del Teatre Municipal de l’Ateneu. Però els espectacles del carrer, la majoria, són totalment gratuïts. També hi ha tallers i altres activitats paral·leles.

Aquí us deixo els enllaços on podeu trobar tota la informació que us fa falta per venir…

Programació d’espectacles (horaris, etc.)

Com arribar??

On dormir??

On menjar??

Mapa de la fira, recomanacions, espais d’actuació i restaurants de la Mostra. (en JPG per imprimir i portar a mà si veniu!)

Només em queda dir-vos que si veniu em busqueu per la plaça de Cal Font, que estaré fent d’”informadora itinerant”, em farà molta il·lusió veure-us per allà! i estic segura que us ho passaru molt bé. Tots els voluntaris portem una armilla de color taronja i una acreditació vermella o groga. Si teniu qualsevol problema o pregunta no dubteu a acostar-vos a qualsevol de nosaltres i us ajudarem!

Entre tots la podem fer possible

Mentrestant us deixo aquesta recepta-manualitat, fàcil i boníssima!! Així comenceu a engrescar els petits… Una màscara de pallasso, o el que volgueu, es tracta de fer volar la imaginació!!!

Ingredients:

Unes ulleres de les que venen al forn. (També les podeu fer vosaltres, però tan grans i per decorar, millor comprar-les fetes)

Xocolata de cobertura, pot ser negra, blanca, amb llet…

Fruits secs, melmelada… o altres peces menudes que us serveixin per decorar: lacasitos, talls de fruita…

També necessitarem pals de broqueta.

Com ho fem?

Fonem la xocolata al microones, amb un pelicó de mantega.

Posem la xocolata fosa en unes bossetes de plàstic que ens serveixin de màniga pastissera.

Preparem la taula amb tots els ingredients que volem fer servir, punxem les ulleres amb els pals de broqueta i decorem amb el nostre gust, imaginació i traça!

Primer de tot fem els dibuixos amb xocolata, i després hi enganxem els altres ingredients.

Deixem que la xocolata es solidifiqui, i a menjar!

Crêpes ensucrades, la Ville de Pau i La Recepta Viatgera.

Aquesta entrada va dedicada a l’Alba i el Jordi d’ El Taller de Cuina, que per celebrar el 3r aniversari del seu blog proposen un repte anomenat “La Recepta Viatgera”. D’aquesta manera recullen dues de les seves aficions: la cuina i els viatges, i a la vegada ens proposen que fem memòria recordant receptes dels nostres viatges (lluny o a prop!) i que les expliquem! Així que ja ho sabeu, és molt fàcil i teniu temps fins el 14 de maig.

A mi, que ja sabeu que m’encanta “tastar rutes” he aprofitat una excursioneta que vam fer a la ciutat francesa de Pau durant unes vacances de Setmana Santa. Aquell dia no vam menjar crêpes, però anar a França i no menjar-ne és gairebé un pecat. Per sort són taaaan fàcils de fer que l’endemà ja en vam fer per esmorzar i sopar! D’aquesta manera ens vam treure l’espineta

Pau (A) és una ciutat del sud de França, que es troba a 1 hora i 15 minuts del Pirineu Aragonès. S’hi pot anar per diversos llocs. Una de les possibilitats és que aneu fins a Lleida, d’allà agafeu la carretera direcció Osca i d’allà enfileu cap al poble de Sabiñánigo. Un cop allà podeu decidir si passar per Jaca-Canfranc-Olorón-Pau o per Sallent de Gállego-Portalet-Laruns-Pau. Jo us recomano la segona opció!! (és a dir, la línia de puntets blancs que veieu al mapa). La línia de puntets blaus marca la primera opció i també la connexió amb Toulouse.

Un cop passada la frontera la carretera canvia (els francesos no la tenen tan ben cuidada!) i comencem a baixar i baixar fins que de cop i volta, just abans d’arribar a Laruns, el paisatge s’obre davant nostre i us puc assegurar que és preciós!!

Passarem per alguns poblets on hi venen moooolts formatges (però que a la vegada tots són molt semblants…). Anem seguint les indicacions de la carretera i finalment arribem a Pau! Un cop allà, busquem un aparcament gratuït i enooorme que hi ha a l’aire lliure, és la Place Verdun. D’això sí que en saben: ni zones blaves ni aparcaments subterranis caríssims com els que podem trobar a Barcelona…

L’arquitectura francesa es diferencia clarament de la nostra per les teulades, les finestres i els colors. Colors grisos a les façanes, finestres blanques i allargades, i teulades de pissarra (de peces arrodonides o amb forma de rombe) ens fan adonar de seguida que ens trobem en un país diferent. A Pau podem passejar pel centre (de fet és la part que val més la pena) on hi ha carrers plens de botigues i pastisseries. També ens podem endinsar al barri més antic, el medieval, on hi ha un castell preciós.

I ara anem a la recepta… A veure, de receptes de Crêpes n’hi ha moltíssimes! amb sucre, sense, amb cervsa, amb llevat, amb més o menys farina, amb llet, amb aigua… Totes aquestes varietats només per la base. Llavors ve quan ens posem a mirar les varietats de farciments, dins de la branca dels dolços o la dels salats podem trobar mil i una combinacions que depenen sempre del gust de cadascú. És un plat molt versàtil, fins i tot m’atreveixo a dir que és més veràtil que l’arròs i la pasta! Sempre queda bé i sempre ve de gust, ja sigui per esmorzar, dinar, berenar o sopar!

Explicar una recepta de crêpes pot resultar fàcil i difícil alhora. Fàcil perquè en si és una recepta molt fàcil, de les primeres que aprenem a fer quan som petits, i difícil perquè hi ha tantes varietats que no saps per quina decidir-te a l’hora de publicar-ne una al blog.

És per això que m’he decantat per la versió dolça que em va sorprendre més la primera vegada que la vaig veure a la pissarra d’una creperia: les “Crêpes Sucrées”. Em van sorprendre per la seva senzillesa i encara més quan vaig saber que unes crêpes tan simples com les de sucre eren les més famoses dins el rànquing de la versió dolça després de les de xocolata!

Com us agraden a vosaltres les crêpes? les preferiu dolces o salades? quina és la combinació que més us ha agradat?? A mi m’agraden tan dolces com salades, però sobretot que siguin finetes i amb les puntes cruixents! De les dolces m’agraden amb sucre, amb melmelada, fruita, xocolata… i de salades m’agraden les que porten una mica d’amanida, salmó, formatge i pernil dolç, escalivada, bolets… m’agrada fer barreges amb els que hi hagi a la nevera!

Ingredients:

Per la pasta: 200g de farina, 2 o 3 ous, 1 got i mig de llet, mig got d’aigua, 1 culleradeta de llevat i 1 pessic de sal.

(Aquesta pasta no porta sucre, però nosaltres la fem servir tan per crêpes dolces com salades!)

Pel farcit… el que us vingui més de gust!! En aquest cas només necessitarem sucre, ratlladura de llimona i un polsim de canyella.

Com ho fem?

És molt fàcil: barregem tots els ingredients i ho passem pel túrmix, per evitar grumolls.

Ho deixem reposar mínim una hora a la nevera. Hem de tenir en compte que la pasta de crêpes es talla quan porta moltes hores reposant, per tant pot ser que l’endemà us la trobeu “partida”. No passa res, només s’ha de remenar una miqueta i ja està!

Per fer les crêpes, agafem una paella antiadherent (important!) i hi posem un pelicó de mantega. Encenem el foc i quan la mantega sigui desfeta i la paella ben calenta, hi tirem un cullerot de pasta.

Segons la mida de la paella i el cullerot farà falta més o menys pasta, també dependrà de si us agraden més o menys gruixudes.

Fem que es cogui per un costat, li donem la volta… et voilà! el farcim!

A partir d’aquí… imaginació al poder! fins i tot podeu muntar una festa on cadascú s’hi posi el que vulgui…

Jo me’n vaig fer per esmorzar, amb un suc de taronja i un cafè amb llet… Mmm!!!

Direcció Andorra… no us ho perdeu!

Els meus pares sempre ens expliquen que abans pujar a comprar a Andorra era tot un festival de descobriments. Deixant a part la diferència de preus, diuen que hi podies trobar coses diferents a totes les altres que podies trobar aquí. Fa uns anys encara pujàvem a carregar el cotxe: una mica de tabac per l’avi, les cremes per la mama, la llet per la iaia i el formatge per la tieta… galetes per les nenes, etc etc!  Però mica en mica les diferències s’han anat escurçant, tan si parlem de preus com de productes. Tot i així nosaltres mantenim la tradició i un cop l’any fem cap a Andorra, aprofitant l’excursió per fer revisió d’ulls i ulleres o comprar les coses necessàries que facin falta en aquell moment.

Però el viatge al País dels Pirineus no ha de ser només un cop de cotxe, si l’aprofitem bé podrem gaudir de tot el que podem trobar abans d’arribar-hi, i així també donem vida als pobles catalans que queden a la vora de la carretera d’Andorra.

En aquesta entrada m’agradaria fer-vos uns quants suggeriments d’aquí i d’allà on nosaltres acostumem a parar per esmorzar o dinar:

Els que llegiu el blog sou de llocs molt difernts, i segurament que no tots agafeu la mateixa carretera per anar a Andorra. Nosaltres agafem la sortida 545 de l’A2 direcció “Copons-Ponts-Andorra”.

Passat Calaf podem parar a fer un bon esmorzar a:

- Cal Pep, Castellfollit de Riubregós.   Just a l’arribada del poble, ja veureu molts cotxes al davant! No té pèrdua.  A més a més també podeu aprofitar per comprar pa i coca boníssims que fan ells mateixos.

També podem comprar una bona coca i xocolata a:

- Forn i pastisseria Cal Benet, Ponts.  Tampoc fa falta que entreu dins els carrers del poble per trobar-ho, ja que ve de camí. L’adreça és: Carretera de la Seu d’Urgell nº13. Just en aquell trosset el carrer s’eixampla, veureu cotxes aparcats en bateria i podeu parar allà.  La coca és boníssima, d’una textura entre brioix i forner, amb pinyons… i si l’acompanyeu d’un trosset de xocolata encara millor! També en tenen de salades i tot és d’elaboració pròpia. A més allà mateix també hi ha tot un conjunt de Cansaladeries que valen la pena visitar!

Per esmorzar o dinar, lloc gairebé obligat:

- Cal Jesús, Organyà.  Tampoc té pèrdua, es veu des del mateix carrer, l’adreça és: Carretera d’Andorra nº16. El local és de fa anys i una miqueta petit, és per això que de vegades t’has d’esperar una miqueta si hi vas en hora punta, però val la pena. A més tenen la cuina oberta durant moltes hores. L’oferta en temporada de bolets és impressionant. També cal destacar la carn a la brasa i les salses que l’acompanyen, el pa amb tomàquet, les carxofes… Les postres també estan molt bé. En definitiva, menjar de sempre i que ve de gust!

Quan ja hem arribat a Andorra la Vella:

- Casa Teresa: Al carrer Bonaventura Armengol, molt a prop de l’aparcament “públic”. Són plats clàssics però de bona cuina, es pot passar una estona abans a reservar taula ja que sovint queda ple, però és un bon lloc per menjar, tranquil i recomanable!

- Mama Maria: No us fixeu en el preu que diu a l’enllaç que us passo, nosaltres som 4 amb molta gana i costa uns 20-25 per persona. Està a l’Avinguda Meritxell nº25 just al costat del centre Pyrenées. És un restaurant molt gran i ple de gent, però alhora acollidor. Està dividit entre bar (on es poden menjar tapes, pizzes i plats combinats) o restaurant (menjar a la carta). Tan una opció com l’altra ofereixen molta varietat, de molt bona qualitat i boníssims. Quin és el però? Sovint està ple i t’has d’esperar una miqueta, però val la pena. Si casa Teresa és un lloc més tranquil, el Mama Maria és una opció més informal.

Espero que us serveixin aquestes recomanacions, evidentment que l’oferta és molt més àmplia però he volgut parlar dels llocs que a nosaltres ens agraden més. Si hi aneu, ja m’ho explicareu!!

 

 

Torró gelat de trufa i gerds per La Recepta del 15!

Com passa el temps! van començar fa gairebé un any i amb aquesta ja han arribat a la proposta nº12 de La Recepta del 15! han aconseguit uns reculls fantàstics, i amb molt èxit de participació! ens han tingut intrigats fins desvetllar la propera proposta el dia 20 de cada mes, i ens han fet treballar de valent, amb imaginació i sobretot ganes de participar! Marina, Sandra i Xavi, felicitats i espero que n’hi hagi moltes més!!

I com no podia ser d’altra manera aquesta vegada la proposta anava relacionada amb el Nadal… Ja fa dies que tothom deu estar fent llistes per saber què hi haurà a la taula, què s’ha de comprar, etc… I una cosa que no pot faltar mai són els torrons! Normalment tothom els compra, ja que amb la feinada que hi ha a preparar els altres plats només faltaria que aquell dia també haguéssim de fer els torrons!

Però la Recepta del 15 és la Recepta del 15, així que aquest Nadal a moltes cases hi haurà torró casolà… És més fàcil del que sembla i després d’haver-lo fet animo a tothom que visiti el recull de receptes i que s’hi atreveixi! Últimament a les pastisseries estan innovant molt amb tot tipus de torrons, jo al·lucino quan miro els aparadors!! Bé, tot és començar

Si seguiu la nova carretera Vilafranca-Manresa, us ve de pas o simplement teniu ganes de fer una excursió, recomano que us desvieu en direcció Castellfollit del Boix (passat Igualada) on podreu menjar la mar de bé al Restaurant Ca l’Andorrà. És un restaurant familiar d’aquells de sempre on s’hi poden menjar plats tradicionals així com altres de més innovadors, que van acompanyats de la reforma que van fer al local. El preu és econòmic i no us podeu perdre els postres, a més la noia que els fa prepara torrons i altres dolços que tenen a la venda.

Per què us ho explico això? doncs perquè aquest torró està inspirat en un dels que li vam comprar l’any passat! N’hi havia de molts tipus diferents, però a mi el que em va agradar més va ser el de trufa i gerds. Els he fet de mida petita, fent servir el ja conegut truc del brik de llet però amb envasos més petits. A casa nostra els torrons ens agraden però al final costa que ens els acabem, així que he pensat que amb una mida més petita aniria més bé! a més queden molt bufons i són ideals per regalar!

Ingredients:

Per 4 torrons petits: 2 envasos de mida individual. (suc, llet…)

Cobertura: 25g de xocolata de cobertura negra i 1 rajola de xocolata “Lindor blanc”.

“Trufa afruitada”: 150g xocolata de postres, 2 rovells d’ou, 3 cullerades de sucre, 100g de mantega, 1 cullerada de lemon curd i 8 gerds.

Com ho fem?

Primer de tot haurem de tenir a punt els dos envasos de mida individual, tallats per la meitat, reforçats amb cinta adhesiva i ben nets. Llavors els guardem al congelador fins el moment d’omplir-los.

1_ Preparem la cobertura posant en un cassó la xocolata blanca i la negra, a foc baixet i remenant perquè no es cremi ni s’enganxi, fins que es desfaci del tot. Deixem que refredi una mica.

Llavors treiem els envasos del congelador i hi tirem dues cullerades de cobertura, movem l’envàs perquè s’escampi i quedi ben repartida, i ho tornem a posar al congelador.

2_ Ara preparem la trufa: blanquegem els rovells amb el sucre, hi afegim la mantega una mica desfeta i la xocolata. Ho treballem bé, ha de quedar homogeni!

A part posem en un cassó els gerds i la cullerada de lemon curd, a foc ben baixet i remenem fins que també quedi homogeni. Afegim aquesta barreja a la xocolata.

3_ Tornem a treure els envasos del congelador, hi posem a cadascun 3 cullerades de trufa i repartim bé, tapem amb paper film, que quedi ben llis i ho tornem a congelar.

4_ Desemmotllem i mengem!

És preferible guardar-los a la nevera!!

Ca l’Ignasi, quan el paisatge està dins el plat.

Aquest dissabte, aprofitant que era el meu sant, vam anar d’excursió a Cantonigròs. Passats tots els exàmens i entregues tenia ganes de desconnectar, fer país, estar amb els de casa i fer una excursió recordant les que fèiem abans: improvitzades, agafar el cotxe i fer cap a algun raconet de Catalunya… Dinar, passejar per fires o camins, visitar llocs interessants, buscar algun bolet, fer boles de neu i tornar cap a casa… I és que d’això es tracta, d’anar Tastant Rutes

Era petita però de gana ja en tenia, perduts per algun camí sempre demanava quan podríem dinar… “tinc gana, tinc gana! quanta estona falta per dinar??” Em sembla que em feia pesada i tot… Per això m’enredaven i em deien que allà no trobaríem menjar, que tardaríem hores a trobar algun lloc per dinar! jo plorava i finalment quan tenia el plat al davant la cara em canviava i feia un somriure de felicitat difícil de descriure!

Ara ja m’encarrego que no em passin aquestes coses, per això vaig demanar a veure si podiem dinar a Ca l’Ignasi de Cantonigròs. L’havia llegit a altres blogs i ja sabia que no ens decepcionaria… Quan vaig veure un 2×1 a la revista CUINA no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig dir… aquesta és la nostra!

Hi havíem passat altres vegades en direcció Rupit però no hi havíem entrat mai… Cantonigròs és un poble petit però que es mou, i entre altres coses importants hi ha el Festival Internacional de Música que es celebra el mes de Juliol i que l’any vinent celebrarà la 30a edició. Arribar a Cantonigròs no és difícil, i només pel paisatge ja val la pena fer l’excursió, sobretot a la tardor, quan els boscos esclaten en colors. La carretera va pujant i mica en mica et va descobrint tota la zona de Tavertet, a mig camí entre Vic i Olot.

La Laia i l’Ignasi saben que hi ha gent que fa bastants km per anar a dinar o sopar a casa seva, per això s’esforcen perquè tothom surti content del seu petit gran projecte, un projecte on s’hi nota il·lusió per fer les coses ben fetes. Arribant a Cantonigròs només cal seguir el Carrer Major fins arribar al nº4. A les sales (3) hi trobem la Laia, a la cuina l’Ignasi.

Les sales són acollidores, simples però amb molta personalitat, al meu gust molt ben arreglades i el més important… no treuen el protagonisme al menjar. Ah i les cadires són comodíssimes!

De la cuina en surten plats tan espectaculars com bons, tan de prop com creatius, tan actuals com posats al dia. I és que allà ja es nota, però llegint el seu blog he vist que gairebé tots els ingredients que fan servir són de proximitat, i sobretot de molta qualitat.

Si hi aneu a l’hivern podreu estar a la sala de la llar de foc, i si hi aneu a l’estiu podreu estar al pati de fora. Si hi aneu a qualsevol època de l’any trobareu ingredients i plats de temporada, si hi aneu amb amics podreu estar a la sala de la biblioteca i si hi aneu amb molta gana us asseguro que quedareu molt tips!!

A la seva pàgina hi podeu veure la carta i els menús; hi ha menús especials per grups, menús de temporada i de degustació, a més a més la majoria dels plats també els trobareu a la carta, molt complerta. Jo de vins no hi entenc gaire, però aposten per vins de Catalunya i de cellers petits.

*No posaré fotografies dels plats perquè a la web en podeu veure de precioses! (i perquè amb les ganes d’anar a casa em vaig descuidar la càmera a Barcelona…) Les altres dues fotografies de dalt estan extretes de la seva web i facebook.

Ara us explico tot el que hem menjat…

La meva germana i jo vam demanar el menú que entra amb el val de la revista CUINA  (si el teniu aprofiteu per anar-hi!) i els meus pares van estar temptats pel menú de temporada que realment feia molt bona pinta, però finalment van demanar plats de la carta i van quedar molt contents.

Els meus pares van tenir: dos pans cuits al forn de llenya (cruixents i amb la molla tupida) i llangonissa d’aperitiu (boníssima), una amanida de ceps i pinyons, un paté de muntanya molt ben fet, i morro de bacallà amb confitat de pebrot verd i cebes de Figueres. De postres una sopa de fruits vermells amb gelat de llimona, i un bescuit d’en Xixo amb figues caramel·litzades.

El menú que vam menjar la meva germana i jo tenia com a aperitiu una amanida de codonyat, formatge i tomàquet fet al forn, farcellets de formatge i coca de ceba amb cansalada. Després va venir una amanida de ceps amb pinyons i carxofes, un bacallà com el dels nostres pares, un arròs boníssim amb bolets, conill, botifarra i verduretes, i per acabar dues postres: copa de crema de mató i cabell d’àngel, i farcellet de xocolata calenta de Vic.

Els cafès anaven acompanyats de carquinyolis, “trufes” i “pa de pessic” i el vi que vam demanar va ser un blanc Vinya Ylaria boníssim i curiós que no havíem tastat mai.

Heu agafat gana? doncs no us ho penseu més i feu cap a Ca l’Ignasi: ells us rebran amb els braços oberts i vosaltres en sortireu feliços, tips i contents. 100% recomanable!

Rubió, Jornades del patrimoni i “mar i muntanya”

Aquest cap de setmana passat van ser les Jornades Europees del Patrimoni 2011. Per aprofitar-les, el Consorci de l’Alta Anoia va organitzar dues excursions. La primera va ser dissabte, al Castell de Boixadors i la Torre de la Manresana; la segona va ser diumenge, a l’església de Rubió i el poble de Copons.

Vaig tenir la sort de poder fer de guia de la nostra església. Estava feta un sac de nervis, era la primera vegada que feia de guia, no sabia quanta gent hi hauria al final, ni si els hi sabria explicar bé, etc… Ja feia molt temps que ho sabia, però finalment va arribar el dia. Aquell matí em vaig llevar aviat i vaig anar a esmorzar a un dels restaurants del poble, on havia quedat amb l’alcalde perquè em donés les claus de l’església.

Rubió és un municipi molt extens, però té molt pocs habitants (poc més de 200). El paisatge és preciós, però el poble està format per masies disperses i el nucli és tan petit que no té ni carrers. Això depèn de com t’ho miris és bo o dolent: té molt encant i si el que busques és descansar, perfecte! Des de la comissió de festes intentem organitzar moltes coses, però la majoria de la gent és gran, i pels joves no hi ha les facilitats ni les activitats que es poden trobar a altres pobles.

Quan feia una estona que esmorzàvem, va arribar el grup de gent amb un minibus i també van entrar a esmorzar. Mentre ells esmorzaven, vam anar a obrir les portes de l’església, encendre els llums, etc. Llavors vaig tornar al restaurant, on vaig estar parlant amb la noia que portava el grup i quan tots van haver acabat d’esmorzar, vam pujar tots junts cap a l’església.

Els hi vaig explicar que aquesta església és singular degut al seu caràcter de fortificació, doncs formava part del conjunt del castell i la seva situació privilegiada feia que des d’allà es pogués controlar bona part del territori. Anteriorment hi havia hagut una església romànica (s. X-XI) i quan la població va prosperar van poder alçar el temple gòtic (s.XIV) en el mateix lloc que l’altre, d’aquesta manera podien continuar fent servir la romànica fins acabar les obres.

Potser per ser una església gòtica l’interior pot semblar senzill, però per mi aquesta senzillesa és el que la fa més especial… I és que només d’entrada no fa falta mirar les parets ni les capelles… només d’entrada els ulls dels visitants es queden fixats en el retaule. Aquest retaule va estar a punt de perdre’s durant la guerra civil, però gràcies a uns quants homes del poble, va poder ser recuperat abans que se l’enduguéssin ves a saber on. És de la mateixa època que l’església, pintat sobre fusta i de dimensions força grans.

Un cop acabada l’explicació, la gent va poder passar a veure la caixa de les 3 claus, van poder baixar a les sitges i alguns van pujar al campanar. Com que encara teníem temps, vam visitar la plaça de l’ajuntament i vam poder veure les restes del castell, del qual només se’n pot percebre la part baixa de la torre circular.

Si algun dia voleu venir de visita, ja ho sabeu!!

_______________________________________________

Avui som dia 28, i com molts ja sabeu, és l’últim dia per presentar les propostes al Memòries d’una Cuinera. Aquesta vegada he tardat molt, i fins i tot ara no estic gaire convençuda de la meva proposta… però ja està feta i no hi ha marxa enrere

Ens van proposar fer un “mar i muntanya”. No calia que fos la recepta clàssica, només feia falta incorporar ingredients de mar i de muntanya.

Aquest és un plat molt ràpid que fins i tot serviria per endur a dinar a la feina o a la universitat, es clar que acabat de fer és molt més bo!

Ingredients:

filets de rap, botifarra

patates, ceba i poma

olivada, oli d’oliva i mel

Com ho fem?

Demanem a la peixatera que ens prepari el rap a filets o rodanxes (de vegades hi ha ofertes molt bones si el comprem sencer, i el cap es pot fer servir per fer fumet).

Primer de tot preparem les patates: en una paella hi posem una mica d’oli i hi coem la poma tallada a dauets. Mentrestant tallem les patates i la ceba, i les coem al microones durant 7 minuts amb l’estoig de silicona o bé en un plat de sopa i tapades amb film transparent (punxat).

Quan les patates estiguin llestes, les afegim a la paella on hi ha la poma, i amb el foc mitjà les anem remenant fins que les veiem dauradetes (quedaran una mica desfetes).

Llavors, a la mateixa paella hi fem els trossets de botifarra. I el rap el fem a la planxa.

Per amanir: barregem l’olivada amb una mica d’oli d’oliva i mel.

Recordant Polònia

La Dorota és una amiga polonesa que vaig conèixer gràcies a la Sandra, la meva companya de pis. Ha vingut algunes vegades a visitar-nos a Barcelona, i nosaltres l’hem visitat a Lille mentre hi estava d’erasmus i també a Polònia. A Lille hi vam anar a l’hivern, hi feia molt fred! així que per Polònia ens vam esperar al bon temps!

El viatge a Polònia va ser molt intens i vam aprendre moltes coses. No vam visitar els llocs típics,  sinó que vam estar fent excursions per l’interior i també vam pujar al nord, així tenim excusa per tornar-hi un altre cop a visitar la capital i altres llocs que de segur són preciosos! Vam estar a Bydgoszcz, Poznań, Toruń, Gdańsk, Sopot, Ostromecko…

Els pobles són petits i curiosos, els boscos i els rius… ja ens agradaria a nosaltres tenir-los! Vam visitar castells, la casa de Copèrnic, alguns monuments en record de la 2a Guerra Mundial, fires medievals, vam pujar a campanars per veure les ciutats des de dalt, ens vam perdre per l’enorme mercat de Gdansk, vam fer nit en un alberg-vaixell…

És un país fantàstic i val molt la pena de visitar, el fet de no anar a les capitals ens va fer conèixer d’una manera més autèntica la seva gent i la seva manera de fer. Recomanació 100%!!

Els pares de la Dorota ens van acollir molt bé i la seva mare ens va fer un munt de menjars polonesos! Els esmorzars eren el millor, aquelles taules tan plenes de coses: tè, cafè, formatges, patés, galetes, salmó, tomàquet boníssim, canonges, pa que feia el seu pare, melmelade… Però el que més ens agradava dels esorzars era una barreja de formatge fresc (entre el mató i la ricotta) amb ceba tendra, que untada sobre aquell pa i acompanyat de tomàquet o canonges…  una delícia!

Durant la visita a la Casa-Museu de Copèrnic vam fer un taller de galetes d’espècies, va ser molt divertit! Després en vam poder comprar, les fan amb diferents gustos: menta, xocolata, tradicionals… A la mateixa ciutat (Toruń) vam anar a menjar en un restaurant on la seva especialitat són els Pierogi, una espècie d’empanadilles amb molts tipus de farcimets, i realment molt bons!

Ara la Dorota viu a Mèxic i la Sandra aviat se n’anirà a Holanda, jo continuaré a Catalunya però segur que algun dia o altre farem una trobada per posar-nos al dia de tot i visitar altres llocs preciosos!

Ingredients:

Pa tipus focaccia (la recepta ja la posaré un altre dia que sinó quedareu saturats!)

Formatge fresc granulat (Lidl) o bé ricotta i 1 ceba tendra.

Sal i pebre

Com ho fem?

És tan senzill com barrejar en un bol la ceba tendra tallada petita amb el formatge. Afegir-hi un polsim de sal i de pebre i reservar-ho a la nevera.

A la taula s’acompanya amb el pa i talls de tomàquet, canonges, salmó o fins i tot cogombrets (als polonesos els hi encanten!)

___________________

Ingredients:

Per la pasta: 3/4 tassa d’aigua freda, 1 ou, 1 cullerada sopera d’oli de girasol (o d’oliva suau), mitja culleradeta de sal i la farina que necessiti.

Pel farcit: en aquest cas: carn picada de vedella, moixernons deshidratats, xerès dolç i mostassa en gra.

Per la salsa: Formatge de cabra i crema de llet.

Com ho fem?

1_ En un bol hi barregem els ingredients per la pasta i en un principi hi afegim 2 tasses de farina. Amassem i anem afegint farina fins que ja no s’enganxi als dits. Llavors l’estirem sobre una superfície enfarinada i fem uns cercles.

2_  Pel farcit: coem la carn picada juntament amb els bolets (hidratats), a foc fort. Hi afegim la mostassa en gra, un mica de xerès i un parell de cullerades de crema de llet. Abaixem el foc i deixem que faci xup xup durant uns 10 minuts.

3_ Llavors omplim els cercles i els tanquem. Presionant amb els dits o amb aquest estri que veieu a la fotografia de baix.

4_ Preparem la salsa en un cassó fonent el formatge juntament amb la crema de llet, hi podem afegir un polsim de pebre i una mica de xerès dolç per fer-la lligar amb el farcit.

5_ Bullim els Pierogi fins que flotin a la superfície de l’aigua (no tarden gaire estona). I els emplatem amb la salsa. Es podem acompanyar de beicon i bolets passats per la paella.

NOTES: el farciment pot ser qualsevol, allà també fan servir molt la col, altres verdures i el formatge. Si es vol, després de bullir-los es poden passar per la paella, volta i volta, i així queden amb un toc cruixent.

Timbals, muntanyes serrades i Cal Noio.

Timbals, muntanyes serrades… de quin poble parlem avui? Avui parlem d’El Bruc! Ara que hi ha molta gent que no va de vacances llargues, és un bon moment per conèixer Catalunya i els seus pobles, és un bon moment per fer país i anar Tastant Rutes…

Fent camí direcció Lleida i venint de Barcelona (NII sortida 572) el trobem com a primer municipi de la comarca de l’Anoia, un municipi que s’escampa sota la muntanya de Montserrat i que està fornamat per diversos nuclis de població.  És un poble marcat per la natura i la història, i és que parlar d’El Bruc és parlar del seu Timbaler, de la Guerra del Francès, de la producció d’oli i ceràmica, d’arquitectura modernista i d’una poble ple de vida.

Es pot visitar…

L’església romànica de Santa Maria, que se’n destaquen les pintures de l’absis, efectuades seguint la tècnica del fresc i descobertes l’any 1958.

Monument al Timbaler, el nen que va espantar els enemics tot repicant i fent ressonar el seu timbal per tota la contrada. Es troba situat a l’extrem del carrer principal, en direcció a Igualada.

Balma de Can Solà de la Roca, de dimencions certament espectaculars però de difícil accés. Al llarg de la història s’ha fet servir d’aixopluc naturial i avui en dia disposa de 12 vies per l’escalada

Arquitectura Modernista, entre altres, es pot destacar: Can Casas (actualment destinat a dependències municipals, ajuntament, biblioteca…) i Cal Diaz o Vila Antoinette, ubicat al carrrer Bruc del Mig nº1 i amb tocs de Noucentisme.

Podeu aprofitar la Festa del Timbaler i la fira de la Guerra del Francès per visitar el poble, que es fa durant el primer cap de setmana de Juny, o també hi podeu anar per la Festa Major, que es fa per la Mare de Déu d’Agost.

Font: Guia Comarcal de l’Anoia en Viu

I com no podia faltar, avui toca parlar d’un restaurant, així si hi voleu anar d’excursió ja sabreu on dinar. També és una bona opció per parar a mig camí, no té pèrdua, es troba al carrer principal, Bruc del Mig, que enllaça tan per un extrem com per l’altre amb les sortides de l’autovia. Cal Noio és un restaurant familiar que es va fundar el 1981, ells mateixos es defineixen així: “Des d’aleshores dues generacions hi treballen elaborant una cuina de caràcter tradicional i de mercat, que avança en equilibri amb la cuina d’autor. Cal Noio es caracteritza per un acurat servei i atenció personalitzada als nostres clients, per la gran oferta de productes de primera qualitat i per un extens celler de vins i caves.”

Ho he copiat tal qual de la seva pàgina web ja que realment està escrit sense pretencions i és una descripció que amb poques paraules alberga moltes certeses. Faltaria afegir que hi ha un ambient molt agradable, a l’estiu es pot triar entre la sala interior o el pati exterior. També hi hi ha menú i es poden demanar plats per emportar. La relació qualitat-preu és molt bona i hi ha una extensa carta de postres (una trentena) entre els quals hi podem trobar varietat de postres més tradicionals o bé postres d’autor. Es regeixen per productes de temporada i proximitat, i a més les racions són complertes.

Personalment és un dels restaurants que més ens agrada i sempre n’hem sortit contents. En definitiva, és un bon lloc no massa lluny de la capital catalana i que val la pena de visitar!  Aviat caurà alguna recepta inspirada en els seus plats però mentrestant us deixo amb algunes fotografies del restaurant i del que vam menjar, extretes de la seva web i facebook:

L’eix Ferran-Princesa, la Plaça Reial i Les quinze nits

Aprofitant el treball de recerca de la Cristina, hem anat a Barcelona a fer de turistes, a mirar museus!  A l’hora de dinar hem mirat si hi havia cua al restaurant Les quinze nits, hem tingut sort i hem dinat allà. Està situat a la plaça reial, un lloc molt important pel creixement urbanístic de la ciutat… però encara és més important el carrer Ferran, just al costat.

La Plaça Reial (arquitecte Daniel Molina) va ser un projecte paral·lel al del carrer Ferran i inspirada en les grans places parisenques. Antigament en el seu lloc hi havia un convent, que va quedar destruït després de les desamortitzacions. En un principi va ser molt important i un bon lloc on viure-hi, era la primera i única plaça porticada de la ciutat i alhora obria un forat al cel d’aproximadament 80x55m, un forat enorme tenint en compte l’estructura atapeïda que hi havia a l’interior de les muralles (enderrocades uns quants anys més tard, el 1854)

El carrer Ferran (arquitecte Josep Mas i Vila) va ser projectat en l’època del Trienni Liberal. Els habitants de Barcelona, acostumats a la vida dura i fosca entre les muralles, a la falta d’higiène, d’enllumenat, de seguretat al carrer… van veure com s’obria la llum, “una llum de 9 metres d’ample”  i una longitud de 970m estevenint així el més ample i llarg de la ciutat. I és que es veu que a principis del s.XIX es podia anar des del campanar de l’església del Pi fins al de Santa Maria del Mar sense baixar de les teulades!

Va ser un projecte reformista i de millora que va tardar 3 dècades a fer-se realitat del tot, és a dir travessar el tros que va de Les Rambles fins a la Plaça Sant Jaume. Les reformes van ser llargues ja que van consistir en l’enderroc i la reconstrucció de totes les cases que ocupaven traçat marcat pel projecte.

Durant els quaranta anys que van del 1822 al 1862, es completa un dels més espectaculars esbotzaments urbanístics que cap ciutat europea hagi emprès, amb tanta senzillesa de mitjans com pluralitat de resultats.
Pocs exemples son comparables, per l’escala del projecte. Alguns exemples poden ser l’obertura de la Rue de Saint Jacques, al cantó dret de París, o el Regent’s Street de Londres, obra de John Nash, que és només 10 anys anterior al nostre Carrer Ferran i que constinueix una de les primeres grans reformes internes que es fan a Europa.

Així doncs aquest va ser el primer dels molts projectes que s’han fet per “esponjar”, per deixar respirar el que és la part de Ciutat Vella. Alguns són bons projectes i altres no tant…

Quan vindrà Cerdà, col·locarà el seu Eixample paral·lel a la traça horitzontal que l’eix Ferran-Princesa ja havia marcat. La Gran Via serà l’espina fonamental on tota la teoria geogràfica de l’Eixample s’encaixa en el terreny i no vol ser altra cosa que la nova visió, ampliada i estesa, de la directiu horitzontal reconeguda des del carrer Ample i des de les travesseres de Sants fins a Sant Martí i de les Corts fins a Gràcia, que, en termes de ciutat central, el carrer de Ferran havia consagrat.

FONT: Deu lliçons sobre Barcelona, de Manuel de Solà-Morales;

PLÀNOLS: Historia de la forma urbana d’ A.E.J Morris; Atles de Barcelona, S.Galera, F.Roca i S.Tarragó.

Les quinze nits és un restaurant situat a la Plaça Reial, és l’únic de la plaça on sempre hi ha cua mentre els altres tenen taules buides. És una bona opció i no és car, entre setmana hi ha un menú de 9.40€ força complert i molt bo! Els plats de la carta tampoc són cars i hi ha molta varietat. Es pot dinar a dins o a l’ombra de les voltes de la plaça. Jo hi he anat unes 3 vegades (amb els amics de la uni i amb els de casa, a dinar i a sopar) i pel meu gust a dins està massa ple de gent… És millor anar-hi amb calma i sense presses, ja que els cambrers són una mica lents, però la relació qualitat-preu està bé així que val la pena l’espera i no entrar a algun altre lloc on hi ha les taules buides I molt important: no et quedes pas amb gana!

Nosaltres vam demanar: unes braves amb xistorra (molt bones!), una amanida de tomàquet i mozzarella, una de salmó i formatge fresc, i un arròs negre boníssim per a dues persones. De postres només vam demanar crema catalana, boníssima també, i una bona ració! Us deixo amb les fotos que vam fer…

Pirineos Sur i una de “migas”

Avui us porto un altre festival d’estiu, aquest cop amb una mica d’antelació!

Ha arribat la 20a edició del festival internacional de les cultures, per uns dies els petits pobles de Lanuza i Sallent de Gállego (al Pirineu Aragonès, a tocar de l’estació d’esquí Formigal i a 10 minuts de la frontera amb França) es converteixen en un punt de trobada de músics, artistes i artesans d’arreu del món. Es celebra del 14 al 31 de Juliol.

Pel que fa la música i els concerts, l’entorn és inigualable: un escenari que “flota” a l’aigua del pantà de Lanuza (un poble que va ser deshabitat i que ara s’està reconstruïnt) amb sons d’aquí i d’allà enmig d’una vall ben peculiar. Potser mirant la programació hi ha molts artistes que no coneixem, però no n’hem de fer cas, ja que amb els anys són els que es fan famosos… encara recordo quan ningú coneixia Amaral i en aquell concert hi havia poca gent! De totes maneres, cada any porten grups més coneguts i aquesta vegada, sent la 20a edició no s’han quedat curts: La Troba Kung-Fú, Antònia Font, Andrés Calamaro, Albert Pla, Russian Red, D’callaos i Ojos de Brujo, entre d’altres! no em direu que no està bé…!!

També compten amb la col·laboració dels fantàstics Titiriteros de Binéfar juntament amb l’École National du Cirque Shem’s y de Salé.

Com a activitats paral·leles hi ha tallers, exposicions, espectacles de circ (molt bons!), concerts pel públic familiar, explica contes pels petits…I un mercat amb artesania i menjars d’aquí i d’allà.

Aquests dos pobles on es desenvolupa tot el festival estan molt a prop l’un de l’altre. Hi ha un moment en què el trànsit es talla i només s’hi pot accedir a peu, no hi ha problema, és  encara no mitja horeta caminant per un camí asfaltat i relativament pla. Pel que fa a l’allotjament, hi ha una zona reservada per acampar i per autocaravanes, però al ser un poble molt turístic, tampoc hi ha problema per trobar apartaments, hotels, restaurants…

Si us voleu animar, us deixo amb la pàgina web on hi trobareu tota la informació que hi fa referència: Info-Pirineos Sur

I també us deixo un recull de fotos (aquest cop sí que són meves) perquè veieu una mica l’entorn… Potser faltaria alguna cosa… què tal unes “migas” Aragoneses? o més aviat, unes “migas de pastor” com en diuen per allà!  Sé que és un plat més aviat de quan fa fred, però no podia acabar l’entrada sense parlar-ne. Us ensenyo la recepta de la meva mare (una mica modificada de la tradicional), acompanyades d’un vi negre fresquet, no estan malament!

Ingredients:

Pa sec del dia anterior, oli d’oliva, 2 grans d’all, cansalada, xoriço, 2 cullerades de tomàquet ratllat i una mica de llet.

Com ho fem?

Primer de tot tallem el pa a llesques molt fines, i el trenquem a trossets (com els de la foto). El posem en un plat i el remullem una mica amb llet, però no massa.

Mentrestant posem oli en una cassola i hi tirem la cansalada a trossets, el xoriço i els 2 grans d’all partits per la meitat. Ho fem coure a foc mitjà i quan ja estigui llest ho retirem tot, menys l’oli. Hi afegim els trossets de pa, que es fregeixi una mica i llavors hi tornem a posar el xoriço i la cansalada (els alls els llencem), juntament amb les dues cullerades de tomàquet ratllat, que hi donarà gust i color. Un parell de voltes més i ja estan a punt, són molt fàcils!

S’ha de dir que les “migas” són un plat d’aprofitament, i per tant es poden fer amb altres ingredients que tinguem, com orellanes, pebrot …