L’arròs dels meus veïns, “arròs del Maresme”.

Aquí a Barcelona hi tinc uns veïns que són molt simpàtics. Es tracta de la Rosa i el Martí, una parella d’avis que tenen 86 i 89 anys! Ara ja fa anys que els conec, de fet, des del primer dia que vaig arribar a l’escala. Sempre que me’ls trobo xerrem una estona, i si mai he tingut algun problema també m’han ajudat, com el dia que em vaig descuidar les claus i no podia entrar a casa, o els dies que em fan aigües d’herbes perquè no em trobo bé. Alguns deveu recordar el xuixo de crema que vaig penjar a la pàgina del facebook… doncs sí, ells són els qui me’l van regalar!

El cas és que el cap de setmana abans de l’anunci de la nova recepta del 15 (arròs), jo em quedava a Barcelona per estudiar i fer feina. Em vaig trobar el Martí i diu… què hi fas aquí? que no marxes a casa teva? I així va ser com em van convidar a dinar, però amb la condició que jo portava postres.

De postres vaig fer una tarta molt fàcil i ràpida, amb base de pasta de full, crema de llimona i maduixes, molt bona i refrescant que algun dia ja publicaré. Quan la van veure no els hi va fer gaire el pes, perquè resulta que no havien vist la crema i es pensaven que era pasta de full amb maduixes a sobre i ja està… Això m’ho van confessar després d’haver repetit 3 cops cadascun! I ara ja tenen un paperet amb la recepta ben apuntada de la crema de llimona.

Però el plat estrella no va ser la tarta sinó l’arròs de la Rosa. Mireu que pràcticament cada diumenge dino l’arròs de la meva àvia, que també és molt bo, però aquell va ser el millor arròs de peix que he tastat mai! Ells en diuen arròs del Maresme, perquè el Martí és de Canet de Mar i es veu que es fa així. L’única diferència és que jo no me l’he fet tan caldós.

Dos dies després d’aquell dinar, la Marina, la Sandra i el Xavi anunciaven que la recepta del 15 de l’abril era l’arròs. Així que no vaig tardar gaire a agafar paper i llapis per escoltar els consells i trucs de la Rosa i el seu arròs: “el secret és el sofregit”!!

Ingredients:

Pel sofregit: oli d’oliva, 1 ceba de figueres petita i un tomàquet madur. 2 dits de got de xerès dolç.

Gambes, escamarlans, sípia i cloïsses. (ells el van fer amb musclos enlloc de cloïsses, però a mi m’argrada més així!)

Arròs de gra rodó, brou de peix i un parell de tires de pebrot escalivat.

Com ho fem?

1_ Posem oli d’oliva en una cassoleta i hi afegim la ceba tallada petita, en fred. Llavors encenem el foc, tapem la cassola i la deixem coure a foc fluixet durant 10-12 minuts. Mentrestant ratllem el tomàquet.

2_ Dins la mateixa cassola, apartem la ceba a un racó i coem les gambes i els escamarlans, volta i volta, i reservem apart.

3_ La ceba ja haurà agafat un color marronet (no ha d’estar cremanda! compte que es pot cremar molt ràpidament…) i és el moment d’afegir el tomàquet ratllat. Ho deixem coure uns 10 minuts més a foc fluixet. Posem el brou a bullir.

4_ Hi tirem una mica de pebre negre i els 2 dits de got de xerès dolç. Quan hagi reduït, hi afegim la sípia tallada a trossos.

5_ Passats 2-3 minuts la sípia ja estarà cuita. És el moment d’incorporar l’arròs. Fem un parell de voltes, perquè agafi un punt de transparència. Apugem el foc i afegim el brou.

6_ Haurà de bullir uns 15 minuts. A mitja cocció hi afegim les cloïsses, les gambes i els escamarlans que havíem retirat, i també el pebrot escalivat tallat a trossets petits, que li donarà molt bon gust!

7_ Passats els 15 minuts, tapem i ho deixem reposar un parell de minuts més. Ja està llest per servir!

Notes: Podem pelar les cues de les gambes i així després és més còmode. Com veieu la clau és fer el sofregit amb mooolt carinyo, fent que es cogui bé i que quedi “caramel·litzat”.

Paté de bacallà i poma caramel·litzada.

I aquí va l’última recepta amb peix per un divendres de Quaresma!

Aquest paté de bacallà és el resultat d’un intent de bunyols que no va acabar de funcionar! Us explico… tenia al cap que volia fer bunyols de bacallà, no n’havia fet mai i em vaig posar a fer-los sense mirar abans cap recepta. Volia que tinguéssin un toc diferent, amb una mica de poma i mel, però quan vaig tenir la pasta feta resulta que m’havia quedat massa tova i no anava gaire bé per fer les boletes.

De totes maneres, era boníssima!! Llavors vaig recordar un paté que la meva mare compra de tan en tant a la carnisseria, és de carn però també porta poma, i en fan un altre amb pera… Així que no m’ho vaig pensar dues vegades: em vaig menjar la pasta dels bunyols com si fos un paté! És un aperitiu sorprenent, molt fàcil de fer i ideal per untar torradetes.

Ingredients:

200g de bacallà dessalat i esqueixat. 1 patata mitjana i mitja poma.

1 gra d’all i aigua.

Oli d’oliva, sal i pebre.

Com ho fem?

Pelem la patata i la tallem a daus, la posem a bullir en un cassó juntament amb el gra d’all.

Passats 5 minuts hi afegim el bacallà. Veurem que farà escuma i de seguida estarà cuit, amb 2-3 minuts en té prou. Llavors el retirem amb l’ajuda d’una pala foradada o una cullera i deixem que la patata es vagi coent al seu ritme.

A part, pelem la poma i la tallem a trossets, la posem en una paella amb una mica d’oli d’oliva i la deixem coure lentament. Hi podem afegir una culleradeta de mel, que ajudarà a caramenl·litzar-la, però és opcional.

Quan ja ho tenim tot cuit: bacallà, pomes, all i patates, ho posem a la picadora i ho triturem. Això va a gust, alguns ho preferireu més granulat i altres més fi.

Ho tasteu i corregiu amb sal i pebre al vostre gust.

Ho servim en un platet, amb uns trossets de poma que hem reservat i unes torradetes o bastonets de pa.

Rap a l’all cremat

Si bé l’all cremat es pot menjar durant tot l’any, tampoc deixa de ser un altre dels plats típics del final de la Quaresma: un plat fet amb peix però més festiu, anunciant ja l’arribada de la Pasqua i el bon temps.

He de confessar que mai abans havia fet peix cuinat així, sempre el feia a la planxa o al forn, però estic molt contenta del resultat. És una recepta molt senzilla, amb passos clars. I oi que no sabeu d’on l’he tret? doncs sí, del mateix llibre que les dues últimes receptes! Sembla fet expressament però no ho és.

Fa uns dies es va reobrir el debat sobre la influència dels blocaires, la nostra opinió sobre productes, etc. Doncs bé, la meva opinió és que cadascú pot parlar del que li sembla i donar una opinió sincera, sempre amb honestedat. Això ho dic perquè fa 3 entrades que parlo del mateix llibre i la cosa podria semblar sospitosa! però sapigueu que si us el recomano no és per treure’n cap benefici (com fan alguns profes de la uni amb les seves publicacions! jaja) simplement en parlo perquè és un bon llibre i perquè és la font d’on he tret les últimes receptes.

Dit això, l’all cremat és un plat típic de Catalunya, generalment fet amb rap, però que es pot fer amb altres tipus de peix de carn dura. Va molt lligat als pescadors de la zona de Vilanova i la Geltrú i per fer-lo més festiu es pot acompanyar amb gambes i cloïsses.

Ingredients:

Per 1 ració: 3 rodanxes de rap, 3 o 4 cues de gamba, 1 patata mitjana, 1 grapat de cloïsses, 1 tomàquet madur, 4 grans d’all, 1 manadet de julivert, 1 llesca de pa de baguet, sal, pebre i oli d’oliva.

1 tassa de brou de peix.

Com ho fem?

1_ Primer de tot posem oli d’oliva en una cassola. Hi afegim els alls i esperem que es daurin. A últim moment hi afegim el julivert (sense picar) esperem 1 minut i ho retirem tot. Ho guardem al morter.

2_ Fregim la llesca de pa de baguet i quan sigui daurada també la posem al morter.

3_ En el mateix oli, hi coem les gambes, volta i volta, tan sols per marcar-les, i les reservem.

4_ Ara és el moment de ratllar el tomàquet i tirar-lo a la cassola, el coem durant uns 7 minuts, que quedi ben sofregidet.

5_ Tallem la patata irregularment, l’afegim al tomàquet i hi aboquem la tassa de brou. Deixem coure uns 10 minuts a foc mitjà.

6_ Piquem la barreja del morter (alls, julivert i pa) i l’afegim a la cassola. En aquest moment també hi posem el peix, les gambes que hem reservat i les cloïsses. Salpebrem al gust i deixem coure uns 12 minuts més a foc lent. Si veiem que hi falta brou n’hi podem afegir. A meitat de la cocció, girem els talls de peix.

Ja ho tenim a punt, que vagi de gust!!

Tartar de tonyina amb maduixes i alvocat.

Diuen que els arquitectes hem de saber trobar solucions fins i tot allà on no n’hi ha… I què passa si el dia abans d’una publicació, estas escollint les fotografies i sense adonar-te’n les borres totes?? Doncs passa que o bé et resignes i ja la faràs un altre dia, o bé la tornes a fer… igual o d’una altra manera!! I això és el que m’ha passat a mi… Imagineu-vos la meva cara quan he vist que no estaven ni a la paperera de l’ordinador, batua l’olla!

I és que després de molt temps esperant-la, fa uns dies vam rebre la nova proposta de Film&Food!  I justament avui és el dia de publicació, jo sense fotos, la recepta menjada i païda, i sense més ingredients a la nevera….quin desastre!

Però fa molt temps que segueixo una pàgina (abans era blog) que es diu They draw and cook, hi ha dibuixos molt bonics i qualsevol pot enviar el seu perquè li publiquin. Tot i que m’agradaria, mai m’he atrevit a dibuixar una recepta per ells, però aquesta vegada haver perdut les fotos ha estat l’excusa perfecta per il·lustrar una recepta! No es pot comparar el nivell amb el d’aquella web, però crec que l’he fet prou entenedora… Alba i Íngrid, espero que no us enfadeu gaire!! i si us agrada potser encara m’animaré a fer una secció de “receptes il·lustrades” què us sembla?

A partir de la pel·lícula “In the mood of love” ens proposaven fer una recepta oriental que incorporés algun ingredient de temporada i que a més, si volíem, la podiem dedicar a algú especial (pel tema de la pel·lícula i perquè quan ens van fer la proposta encara havia d’arribar Sant Valentí). Aquesta vegada ho tinc una mica difícil per dedicar-la, ja que a la persona més especial per mi no li agrada pas menjar peix cru! i pel que fa als meus pares i a la meva germana tampoc els hi agrada… així que la dedicaré als meus amics de la uni, per recordar-los que fa molt temps que no anem al japonès i que ja toca!!

Ara parlem de la recepta: confesso que de cuina oriental no hi entenc gens, per tant segurament que m’equivocaré en alguna cosa. De fet no sé ni si el tartar de peix és un plat típic de la cuina oriental però sí que  l’he vist en alguns restaurants d’aquest tipus. D’altra banda, he fet servir soja dolça, que tampoc sé si és la més adequada per aquest plat, però a mi m’agrada més que la salada. Així que ja ho veieu, espero que si passa algun oriental o entès per aquí em faci una bona crítica, perquè de la ignorància també se n’aprèn i a mi m’ha sortit aquest plat que almenys de bo ho era molt!

Ingredients:

1 tall de tonyina fresca, mig alvocat, 3 o 4 maduixots, 3 pèsols arrebossats de wasabi, 1 raig d’oli d’oliva, 1 culleradeta rasa de pasta de wasabi, 1 culleradeta de soja dolça i el suc de mitja llima.

Notes:

El “Com ho fem?” crec que ja queda prou clar en el dibuix, només us diré un parell de coses:

1: compreu sempre tonyina de qualitat, però tot i així està bé congelar-la 24 hores abans i després deixar-la descongelar al seu ritme, per evitar els anisakis…

2: els “pèsols wasabi” són uns pèsols arrebossats de wasabi que em van regalar en una botiga oriental, si no els trobeu són totalment opcionals, jo només els he fet servir per decorar.

Descobrint la tonyina…

Potser de petita n’havia menjat alguna vegada, però no recordava el seu gust i tampoc m’atrevia a preparar-la. (Estic parlant evidentment de la tonyina fresca!!) Veia que a la gent li encantava  crua o gairebé crua i jo al·lucinava amb els acompanyaments: mango, soja, etc… Tot ho anava guardant a la memòria i anava posant a “favorites” algunes receptes d’altres usuàris del Clubdecuines, que és on publicava receptes abans d’aventurar-me amb aquest blog.

Així va anar passant el temps fins que un bon dia vam decidir fer un dinar entre els usuàris més “actius” del Clubdecuines, recordo que al final només vam ser 5, doncs n’hi va haver alguns que no van poder venir i altres ho van veure més tard… Hi havia la Berta, la Lourdes, la Sílvia i el Ricard. Si no vaig malament ja deu fer més de 2 anys i mig d’aquell dinar, però recordo que ens ho vam passar la mar de bé, jo vaig ser l’última d’arribar, els pobres ja m’esperaven asseguts a taula i tots sabien que tenia la tonyina fresca pendent des de feia bastant temps, així que em van avisar de seguida i es clar, la vaig demanar!

Em va agradar tant que ben aviat me’n vaig anar a compar, i aquell estiu també vaig fer alguna provatura com aquesta tonyina amb salsa d’albercoc que va quedar la mar de bona.

Recordeu el sopar a preu d’edat al Semproniana que vaig explicar fa uns mesos? i el dinar a Pla dels Àngels? En el primer ja vaig explicar que havia menjat una tonyina boníssima boníssima! quan em vaig acabar el plat el meu cap va començar a donar voltes pensant com la podia fer. Una mica més tard vaig tenir la sort de tornar-la a menjar a Pla dels Àngels, aquella vegada feta a làmines. La primera vegada li havia comentat a l’Ada que m’havia agradat molt i al cap d’un temps em vaig trobar la sorpresa al seu blog… La recepta de la tonyina amb llima i mel!! En aquell moment ja ho vaig dir, però ho torno a repetir: moltes gràcies, és boníssima!

Animeu-vos a anar-la a tastar, o a fer-la vosaltres mateixos! Us deixo amb les explicacions i notes de l’Ada i l’enllaç de la recepta al seu blog, a mi aquest peix cada vegada m’agrada més! però també us la transcriuré aquí per si us va millor…

Ingredients:

400g de tonyina fresca, 100g de mel d’acàcia, 1culleradeta de xantana, 1cullerada sopera d’oli de cacauets, cacauets amb wassabi, suc de 2 llimes.

Com ho fem?

“Tac de tonyina marcada a la planxa i tallada a rodanxes de forma que quedi torrada per fora i poc feta per dins. Acompanyem amb uns pètals de tomàquet pelat. La salsa consisteix en barrejar la mel,la llima,l’oli de cacauets i la xantana i batre fins que quedi ben lligat. Per donar un toc de picant podem posar uns cacauets arrebossats amb pols de wasabi”

Berenars de luxe i Film&Food.

Ja tornem a tenir aquí una proposta de Film&Food, aquesta vegada han triat la pel·lícula de Peter Pan!!! tan és així que els nostres deures han estat recordar les receptes de la nostra infantesa: un plat que ens agradava molt, una anècdota, el que sigui!!

Els avis, com a totes les cases, són els que mimen les criatures, fan qualsevol cosa que ens agradi, es tornen joves de cop quan ens porten a passejar, i la seva felicitat és inmensa quan els hi toca cuidar-nos. Els meus avis per part de mare, tenien una botiga. Principalment era una merceria, però també hi venien moltes altres coses: diaris, llaminadures, contes, maquillatge i roba de casa.  A mi m’encantava anar-hi, de fet m’hi passava moltes tardes i els ajudava a atendre les clientes de més confiança. Encara me’n recordo d’algunes: la que sempre demanava les “Lecturas”, la que comprava pegadolçes a les seves filles… i alguna que es queixava perquè al seu home no li havien agradat els calçotets que li havia comprat!

Els avis per part del meu pare també me’ls estimo molt, però us els presentaré un altre dia. Tots ells eren molt treballadors i de fet la persona que recordo més activa era la iaia de la botiga… sabeu allò que diuen “saber vendre”? doncs ella en sabia a la perfecció!!

Els de la foto són els avis de la botiga, el Jaume i la Maria. Aquesta fotografia és de fa 4 anys, del dia que em van fer una festa sorpresa pels meus 18 anys. No n’he pogut posar una altra perquè si no m’hagués despistat l’hauria pogut escanejar el cap de setmana passat, però una es fa gran i quan va a la uni i només torna el cap de setmana a casa… No se’n recorda d’escanejar la foto!! ja m’ho diu la meva mare que algun dia perdré el cap!

El Jaume té gairebé 90 anys, i la Maria no ens ha volgut dir mai l’edat que té! tenen 6 néts i aviat 5 besnéts! són uns super avis i abans els hi encantava anar a buscar bolets. Ara no poden, ell per mobilitat i ella per la memòria… sé que no llegiran mai aquesta entrada, però l’he volgut dedicar a ells, perquè cada cop que vaig a casa seva i veig la taula de la cuina, color bombona de butà, estil anys 70… Me’n recordo dels berenars de luxe que em preparaven: rap arrebossadet i pa amb tomàquet.

El pa amb tomàquet, ben sucat per les dues cares perquè fos més gustós, i el rap fresc una mica enfarinat i a la paella… No m’estranya que el dia que només em donàven una poma no me la volgués menjar!

Aquesta vegada no tenia pa de pagès, sinó que tenia el pa-focaccia que vaig fer a l’estiu per congelar i endur a Barcelona, us en recordeu? Però serveix igualment perquè és tovet.  I el rap és el que em vaig comprar per fer el mar i muntanya, com que estava d’oferta si te’l quedaves sencer ja veieu que l’he amortitzat bé… fins i tot ara tinc unes quantes ampolles amb fumet al congelador!

Ingredients:

Rap tallat a filets (més còmode, així no hem de separar l’espina)

1 ou, farina, una mica de llet.

pa (millor que sigui tou), tomàquets de sucar (no s’hi val el de la foto!!) i oli d’oliva.

Com ho fem?

Primer de tot preparem la pasta per arrebossar, jo la faig a ull i de vegades també hi tiro una miqueta de llevat. Batem l’ou i hi anem afegint la farina a cullerades, una per una fins aconseguir la consistència desitjada. Hi afegim una mica de llet per allargar i tenir-ne més! i de passada també fa que quedi més esponjós.

Passem el peix per la pasta d’arrebossar, que quedi ben impregnat, i el fregim en una paella amb oli d’oliva. Abans de posar-lo a la paella ens assegurem que l’oli estigui ben calent.

En definitiva… fem el peix arrebossat, com sempre! I si només el voleu fer enfarinat també és molt bo!

Anem reservant el peix en un plat amb paper absorvent. El tallem a miquetes i l’acompanyem amb el pa, ben sucat amb tomàquet i oli d’oliva.

És boníssim!!!  ideal per nens, doncs és molt tovet i saludable!

Rubió, Jornades del patrimoni i “mar i muntanya”

Aquest cap de setmana passat van ser les Jornades Europees del Patrimoni 2011. Per aprofitar-les, el Consorci de l’Alta Anoia va organitzar dues excursions. La primera va ser dissabte, al Castell de Boixadors i la Torre de la Manresana; la segona va ser diumenge, a l’església de Rubió i el poble de Copons.

Vaig tenir la sort de poder fer de guia de la nostra església. Estava feta un sac de nervis, era la primera vegada que feia de guia, no sabia quanta gent hi hauria al final, ni si els hi sabria explicar bé, etc… Ja feia molt temps que ho sabia, però finalment va arribar el dia. Aquell matí em vaig llevar aviat i vaig anar a esmorzar a un dels restaurants del poble, on havia quedat amb l’alcalde perquè em donés les claus de l’església.

Rubió és un municipi molt extens, però té molt pocs habitants (poc més de 200). El paisatge és preciós, però el poble està format per masies disperses i el nucli és tan petit que no té ni carrers. Això depèn de com t’ho miris és bo o dolent: té molt encant i si el que busques és descansar, perfecte! Des de la comissió de festes intentem organitzar moltes coses, però la majoria de la gent és gran, i pels joves no hi ha les facilitats ni les activitats que es poden trobar a altres pobles.

Quan feia una estona que esmorzàvem, va arribar el grup de gent amb un minibus i també van entrar a esmorzar. Mentre ells esmorzaven, vam anar a obrir les portes de l’església, encendre els llums, etc. Llavors vaig tornar al restaurant, on vaig estar parlant amb la noia que portava el grup i quan tots van haver acabat d’esmorzar, vam pujar tots junts cap a l’església.

Els hi vaig explicar que aquesta església és singular degut al seu caràcter de fortificació, doncs formava part del conjunt del castell i la seva situació privilegiada feia que des d’allà es pogués controlar bona part del territori. Anteriorment hi havia hagut una església romànica (s. X-XI) i quan la població va prosperar van poder alçar el temple gòtic (s.XIV) en el mateix lloc que l’altre, d’aquesta manera podien continuar fent servir la romànica fins acabar les obres.

Potser per ser una església gòtica l’interior pot semblar senzill, però per mi aquesta senzillesa és el que la fa més especial… I és que només d’entrada no fa falta mirar les parets ni les capelles… només d’entrada els ulls dels visitants es queden fixats en el retaule. Aquest retaule va estar a punt de perdre’s durant la guerra civil, però gràcies a uns quants homes del poble, va poder ser recuperat abans que se l’enduguéssin ves a saber on. És de la mateixa època que l’església, pintat sobre fusta i de dimensions força grans.

Un cop acabada l’explicació, la gent va poder passar a veure la caixa de les 3 claus, van poder baixar a les sitges i alguns van pujar al campanar. Com que encara teníem temps, vam visitar la plaça de l’ajuntament i vam poder veure les restes del castell, del qual només se’n pot percebre la part baixa de la torre circular.

Si algun dia voleu venir de visita, ja ho sabeu!!

_______________________________________________

Avui som dia 28, i com molts ja sabeu, és l’últim dia per presentar les propostes al Memòries d’una Cuinera. Aquesta vegada he tardat molt, i fins i tot ara no estic gaire convençuda de la meva proposta… però ja està feta i no hi ha marxa enrere

Ens van proposar fer un “mar i muntanya”. No calia que fos la recepta clàssica, només feia falta incorporar ingredients de mar i de muntanya.

Aquest és un plat molt ràpid que fins i tot serviria per endur a dinar a la feina o a la universitat, es clar que acabat de fer és molt més bo!

Ingredients:

filets de rap, botifarra

patates, ceba i poma

olivada, oli d’oliva i mel

Com ho fem?

Demanem a la peixatera que ens prepari el rap a filets o rodanxes (de vegades hi ha ofertes molt bones si el comprem sencer, i el cap es pot fer servir per fer fumet).

Primer de tot preparem les patates: en una paella hi posem una mica d’oli i hi coem la poma tallada a dauets. Mentrestant tallem les patates i la ceba, i les coem al microones durant 7 minuts amb l’estoig de silicona o bé en un plat de sopa i tapades amb film transparent (punxat).

Quan les patates estiguin llestes, les afegim a la paella on hi ha la poma, i amb el foc mitjà les anem remenant fins que les veiem dauradetes (quedaran una mica desfetes).

Llavors, a la mateixa paella hi fem els trossets de botifarra. I el rap el fem a la planxa.

Per amanir: barregem l’olivada amb una mica d’oli d’oliva i mel.

Pastís de croïssants i salmó

Els croïssants de l’entrada anterior van tenir bastant èxit (tot i que continuarem buscant el “secret” de la recepta!) vaig dir que una part l’havíem aprofitat per fer la versió d’un pastís… Segurament que molts de vosaltres el coneixeu, és el pastís de croïssants, pernil i formatge de la Gemma. L’estiu passat el vam fer seguint la recepta al peu de la lletra i la veritat és que ens va encantar!

Aquesta vegada no teníem pernil dolç, però sí que hi havia una bona quantitat de salmó fumat a la nevera. De seguida vaig recordar el pastís de la Gemma i el vaig adaptar, modificant-lo una mica, doncs el resultat és una barreja entre aquell pastís i una quiche.

A nosaltres ens va agradar molt, sobretot l’endemà d’haver-lo fet, i com podeu veure a la foto va ser un bon esmorzar per la Diada!

És molt fàcil de fer, ja veureu! Em sap greu no posar la fotografia de tot sencer però no hi vaig ser a temps! de totes maneres, amb aquesta podem veure com queda per dins

Ingredients:

10 croïssants petits de mantega, 200g de formatge Quark, 100ml de crema de llet, 2 o 3 ous, 2 cullerades de formatge fresc granulat (lidl), formatge idiazábal i salmó fumat.

Com ho fem?

Primer de tot partim els croïssants per la meitat o si es pot en 3 parts (horitzontals).

Agafem un motlle rodó i l’untem amb una miqueta d’oli d’oliva o mantega. Hi repartim una primera capa de croïssants.

Llavors fem una barreja amb: el formatge quark, la crema de llet, els ous i el formatge fresc, tot ben batut.

Agafem aquesta barreja i en posem una cullerada sobre cada peça de croïssant, escampant-la una mica.

Repartim el salmó i acabem de posar les peces de croïssant.

Per últim, acabem de tirar la barreja que ens havia quedat i hi ratllem una mica d’Idiazábal per sobre.

Enfornem a 180ºC durant 20 minuts aproximadament.

 

Bacallà amb mousselina de préssec, La Recepta del 15!

Ja tornem a ser dia 15, els mesos passen volant i a l’estiu sembla que encara ho facin més ràpid oi? Aquesta vegada els creadors de La Recepta del 15, la Marina i la Sandra i el Xavi ens han proposat fer servir Préssecs.

Pocs dies abans de saber que la cosa aniria de préssecs, la meva mare em va dir que per sopar tenia pensat fer bacallà amb mousselina d’all, sempre li surt boníssim, amb la salseta de tomàquet al fons, el bacallà enfarinat, i la mousselina ben gratinadeta… Però li vaig donar una altra idea… jo estava fullejant les pàgines del llibre “Avui convido jo” de l’Isma Prados i vaig veure una recepta que tenia molt bona pinta: bacallà amb mousselina d’albercocs i verdures al vapor. S’ho va pensar una mica, no teníem orellanes d’albercoc, però teníem melmelada de préssec… Va sortir un sopar boníssim!!! i la veritat, molt senzill de fer!

Quan vaig llegir la proposta de La Recepta del 15 de seguida vaig tenir clar quina recepta faria. Hem modificat una mica la recepta de l’Isma: les verdures no les fem al vapor sinó que les fem al forn, ens hi agraden més! i aquesta vegada no hem fet servir ni albercocs ni melmelada de préssec… Hem fet servir un préssec de vinya, però sense posar-lo al forn prèviament.

Ingredients:

4 lloms de bacallà

Per la mousselina: 1 ou, 200ml d’oli d’oliva suau, un pessic de sal, una gra d’all i un préssec de vinya madur.

Verdures per fer al forn (les que tingueu a la nevera) en aquest cas: albergínia, pebrot, pastanaga, carbassó i porro. Una mica d’oli d’oliva i romaní.

Com ho fem?

Primer de tot fem les verdures. Les rentem i les tallem a trossos mitjans més o menys com veieu a la foto. Posem una mica d’oli d’oliva el fons d’una safata per anar al forn, hi distribuïm les verdures, hi afegim el romaní al gust, i les amanim amb una mica més d’oli d’oliva. Les enfornem a 180ºC durant 45 minuts.

Mentrestant preparem la mousselina (que ve a ser un allioli de préssec). En el got de la batedora hi posem: el rovell de l’ou, el gra d’all, l’oli, el pessic de sal i el préssec tallat a trossets. Ho triturem fent que emulsioni, amb la batedora ben quieta a baix de tot, sinó ens quedaria negat… Batem la clara que havíem separat i l’afegim amb cura.

Posem els lloms de bacallà en una safata de pyrex o apta per anar al forn, els cobrim amb la mousselina i els enfornem a 180ºC fins que veiem que estan gratinats (com es veu a la foto). Amb aquesta estona ja hauran quedat cuits.

Bon profit!

Un timbal de poti-poti i les tapes d’en Tàpias.

Ja fa uns quants mesos, a l’apartat Tàpias Variades del programa El Suplement de Catalunya Ràdio, van convocar un concurs de tapes. El lloc per presentar-les era el Clubdecuines, i com que jo sempre voltava per allà vaig decidir presentar-hi unes quantes receptes. La primera que vaig enviar va ser un timbal de poti-poti… I què és el poti-poti??

A casa meva cada any comprem l’Almanac del cordill, hi surten un munt de coses interessants de saber i de tan en tant hi ha alguna recepta tradicional, fàcil de fer i explicada d’una manera senzilla… Em va cridar l’atenció el nom de poti-poti i va quedar guardat en el meu subconscient fins que un dia, mig improvitzadament, vaig decidir fer-lo una mica a la meva manera, amb el que tenia a la nevera, en forma de tapa i enviar-lo al concurs.

A l’almanac del cordill expliquen que aquest plat ja el ressenyava Ignasi domènech dient que era originari del poble de Mura. I també diuen… “Bulliu unes patates amb pell. Peleu-les i talleu-les a rondanxes. Poseu-les en una plata amb olives, bacallà esqueixat, tomàquet amb una mica d’all, trossos d’ou dur, algunes tires de pebrot verd i vermell, i ceba crua tallada fina i macerada en vinagre Amaniu-ho bé.”

Primer vaig quedar finalista, i aquest diumenge vam anar al programa El Suplement perquè era la final, 3 de les finalistes cadascuna amb la nostra tapa. Passo molt sovint per davant de l’emissora i la veritat és que em va fer molta il·lusió estar a dins i veure com funcionava tot. Hi havia una mica de nervis però tal i com diu una amiga meva, la ràdio és molt millor que la televisó… és més improvitzat i aquell neguit perquè tot surti a la perfecció no hi és.

Hi havia la Tatiana Sisquella, presentadora d’ El Suplement, en Pere Tàpias, presentador del Tàpias Variades, en Pep Nogué i en Pep Palau, que van ajudar a fer de jurat. Ens van fer parlar una per una, van tastar les propostes, totes molt bones i diferents entre elles! ho van tenir difícil… Ens van fer tancar els ulls… i van decidir que el timbal de poti-poti havia guanyat Un sopar per a dues persones al Restaurant Sant Pau

Us deixo el programa per si el voleu escoltar: Tàpias Variades 17/07/2011

Ingredients:

Patates de pell fina, bacallà dessalat, pebrot groc, verd i vermell, tomàquets forts, ceba tendra, oli d’oliva, olives negres i allioli.

Com ho fem?

Primer de tot pelem les patates, les tallem a trossos grossos i les posem a bullir durant 20 minuts.

Mentrestant tallem a trossets petits els pebrots, el tomàquet i la ceba. Ho amanim amb oli i ho reservem a la nevera.

Treiem les patates de l’aigua i les aixafem, lligant-les amb una mica d’oli d’oliva (o si voleu amb una mica de mantega).

Tallem el bacallà (que ja hem dessalat) i amb un aro d’acer o bé de plàstic comencem a muntar el plat: primer de tot una capa de patata, una miqueta d’allioli i una capa de bacallà. Una altra de patata, allioli i bacallà. Llavors al damunt la barreja dels pebrots i unes olives negres. El guardem a la nevera amb l’aro posat fins el moment de desmuntar i servir. Com més fresquet més bo està!

I aquest és el link on podeu veure totes les receptes presentades al concurs: Tàpias Variades – Clubdecuines