Crêpes ensucrades, la Ville de Pau i La Recepta Viatgera.

Aquesta entrada va dedicada a l’Alba i el Jordi d’ El Taller de Cuina, que per celebrar el 3r aniversari del seu blog proposen un repte anomenat “La Recepta Viatgera”. D’aquesta manera recullen dues de les seves aficions: la cuina i els viatges, i a la vegada ens proposen que fem memòria recordant receptes dels nostres viatges (lluny o a prop!) i que les expliquem! Així que ja ho sabeu, és molt fàcil i teniu temps fins el 14 de maig.

A mi, que ja sabeu que m’encanta “tastar rutes” he aprofitat una excursioneta que vam fer a la ciutat francesa de Pau durant unes vacances de Setmana Santa. Aquell dia no vam menjar crêpes, però anar a França i no menjar-ne és gairebé un pecat. Per sort són taaaan fàcils de fer que l’endemà ja en vam fer per esmorzar i sopar! D’aquesta manera ens vam treure l’espineta

Pau (A) és una ciutat del sud de França, que es troba a 1 hora i 15 minuts del Pirineu Aragonès. S’hi pot anar per diversos llocs. Una de les possibilitats és que aneu fins a Lleida, d’allà agafeu la carretera direcció Osca i d’allà enfileu cap al poble de Sabiñánigo. Un cop allà podeu decidir si passar per Jaca-Canfranc-Olorón-Pau o per Sallent de Gállego-Portalet-Laruns-Pau. Jo us recomano la segona opció!! (és a dir, la línia de puntets blancs que veieu al mapa). La línia de puntets blaus marca la primera opció i també la connexió amb Toulouse.

Un cop passada la frontera la carretera canvia (els francesos no la tenen tan ben cuidada!) i comencem a baixar i baixar fins que de cop i volta, just abans d’arribar a Laruns, el paisatge s’obre davant nostre i us puc assegurar que és preciós!!

Passarem per alguns poblets on hi venen moooolts formatges (però que a la vegada tots són molt semblants…). Anem seguint les indicacions de la carretera i finalment arribem a Pau! Un cop allà, busquem un aparcament gratuït i enooorme que hi ha a l’aire lliure, és la Place Verdun. D’això sí que en saben: ni zones blaves ni aparcaments subterranis caríssims com els que podem trobar a Barcelona…

L’arquitectura francesa es diferencia clarament de la nostra per les teulades, les finestres i els colors. Colors grisos a les façanes, finestres blanques i allargades, i teulades de pissarra (de peces arrodonides o amb forma de rombe) ens fan adonar de seguida que ens trobem en un país diferent. A Pau podem passejar pel centre (de fet és la part que val més la pena) on hi ha carrers plens de botigues i pastisseries. També ens podem endinsar al barri més antic, el medieval, on hi ha un castell preciós.

I ara anem a la recepta… A veure, de receptes de Crêpes n’hi ha moltíssimes! amb sucre, sense, amb cervsa, amb llevat, amb més o menys farina, amb llet, amb aigua… Totes aquestes varietats només per la base. Llavors ve quan ens posem a mirar les varietats de farciments, dins de la branca dels dolços o la dels salats podem trobar mil i una combinacions que depenen sempre del gust de cadascú. És un plat molt versàtil, fins i tot m’atreveixo a dir que és més veràtil que l’arròs i la pasta! Sempre queda bé i sempre ve de gust, ja sigui per esmorzar, dinar, berenar o sopar!

Explicar una recepta de crêpes pot resultar fàcil i difícil alhora. Fàcil perquè en si és una recepta molt fàcil, de les primeres que aprenem a fer quan som petits, i difícil perquè hi ha tantes varietats que no saps per quina decidir-te a l’hora de publicar-ne una al blog.

És per això que m’he decantat per la versió dolça que em va sorprendre més la primera vegada que la vaig veure a la pissarra d’una creperia: les “Crêpes Sucrées”. Em van sorprendre per la seva senzillesa i encara més quan vaig saber que unes crêpes tan simples com les de sucre eren les més famoses dins el rànquing de la versió dolça després de les de xocolata!

Com us agraden a vosaltres les crêpes? les preferiu dolces o salades? quina és la combinació que més us ha agradat?? A mi m’agraden tan dolces com salades, però sobretot que siguin finetes i amb les puntes cruixents! De les dolces m’agraden amb sucre, amb melmelada, fruita, xocolata… i de salades m’agraden les que porten una mica d’amanida, salmó, formatge i pernil dolç, escalivada, bolets… m’agrada fer barreges amb els que hi hagi a la nevera!

Ingredients:

Per la pasta: 200g de farina, 2 o 3 ous, 1 got i mig de llet, mig got d’aigua, 1 culleradeta de llevat i 1 pessic de sal.

(Aquesta pasta no porta sucre, però nosaltres la fem servir tan per crêpes dolces com salades!)

Pel farcit… el que us vingui més de gust!! En aquest cas només necessitarem sucre, ratlladura de llimona i un polsim de canyella.

Com ho fem?

És molt fàcil: barregem tots els ingredients i ho passem pel túrmix, per evitar grumolls.

Ho deixem reposar mínim una hora a la nevera. Hem de tenir en compte que la pasta de crêpes es talla quan porta moltes hores reposant, per tant pot ser que l’endemà us la trobeu “partida”. No passa res, només s’ha de remenar una miqueta i ja està!

Per fer les crêpes, agafem una paella antiadherent (important!) i hi posem un pelicó de mantega. Encenem el foc i quan la mantega sigui desfeta i la paella ben calenta, hi tirem un cullerot de pasta.

Segons la mida de la paella i el cullerot farà falta més o menys pasta, també dependrà de si us agraden més o menys gruixudes.

Fem que es cogui per un costat, li donem la volta… et voilà! el farcim!

A partir d’aquí… imaginació al poder! fins i tot podeu muntar una festa on cadascú s’hi posi el que vulgui…

Jo me’n vaig fer per esmorzar, amb un suc de taronja i un cafè amb llet… Mmm!!!

Panadons d’espinacs

Els panadons són un altre dels menjars de la Quaresma, normalment es menjaven els divendres seguits d’un plat de bacallà i per postres… uns bunyols!! Què us sembla quin dinar més complet?

Segurament molts de vosaltres no els coneixereu perquè més aviat són típics de comarques lleidetanes com ara l’Urgell, Pla d’Urgell, Segarra, Segrià, Noguera i les Garrigues. Els tradicionals es fan amb una massa de pa ben fineta que embolcalla els espinacs, panses i pinyons. Però el farcit pot canviar: amb ou dur, tonyina, carbassa… i ara fins i tot se’n fan de dolços!! Jo no tenia pinyons, però els he substituït per trossets de formatge de cabra i que han fet la combinació perfecta amb els espinacs i les panses

El concepte és molt senzill: massa de pa, estirem, farcim, dobleguem fent una cresta al mig o al costat i enfornem. Però la massa porta una mica de feina, i al mercat actual hi podem trobar moltes masses preparades que ens estalviaran el temps d’amassat, aconseguint igualment uns panadons boníssims! De totes maneres, igual com passa amb la resta (quebrada, de full, de pizza…) el dia que la fas a casa ja no t’agraden tant les comprades!

Jo aquesta vegada he fet “trampa” fent servir una massa per empanades de La cocinera (serveix l’excusa certa que estic d’exàmens? ) ha donat molt bon resultat però us deixo els ingredients de la massa de pa perquè si us animeu a fer-la us agradarà molt més!!

*A veure si l’endevineu…

Ingredients

Per la massa*: 520g de farina, 15g de llevat fresc, 10g de sal, 50g d’oli d’oliva i 320g d’aigua. O pel contrari un paquet de massa per empanades de la cocinera

Pel farcit: 1 o 2 manats d’espinacs frescos, panses (i pinyons), formatge de cabra, oli d’oliva i xerès dolç.

*la recepta de la massa és del llibre “Cuina catalana per a festes i tradicions” del qual n’he parlat unes quantes vegades!

Com ho fem?

1_ Comencem fent la massa: dins d’un bol barregem el llevat i la farina, fregant-los l’un amb l’altre. Llavors hi afegim la sal l’oli i l’aigua i ho barregem.

2_ Posem la pasta al marbre sense enfarinar i la treballem força estona fins que sigui homogènia. Serà molt enganxosa però s’ha de treballar molt i si fa falta s’hi afegeix una miqueta més de farina. Es treballa estirant-la cap amunt i doblegant-la sobre ella mateixa, perquè agafi aire.

3_ Enfarinem el marbre, extenem una mica la massa i fem una bola doblegant-la cap el centre. La posem en un bol, tapada i que reposi durant 1 hora, fins que dobli el seu volum.

D’aquesta massa en surten aproximadament 8-10 panadons. Quan ha passat l’hora s’han de fer les porcions, estirar-les i farcir-les.

Per fer el farcit:

1_ Netegem els espinacs i posem les panses en remull amb el xerès (2 dits de got).

2_ Posem oli en una cassola i saltegem els espinacs, poca estona, com si volguéssim fer-los “al dente”. Veurem com de seguida redueixen el seu volum. Hi afegim les panses (sense el xerès) i apaguem el foc. Ara també seria el moment d’afegir els pinyons.

3_ Estirem les porcions de massa, hi posem una mica de farcit i uns trossets de formatge. Les tanquem fent forma de cresta, que pot ser tan lateral com al mig, o fent un paquetet com el que veieu a la fotografia.

4_ Coem a uns 240ºC durant mitja hora.

Un cop les hem tret, es poden pintar amb una mica d’oli d’oliva.

Intensiu de masses, pans coques… i mini “pites” farcides (I)

Passada la Festa Major, sembla que l’estiu ja arribi al seu final, el setembre cada vegada s’acosta més ràpid i per la tele ja començen a anunciar la tornada a l’escola. Les ciutats sembla que ja estiguin més plenes de gent i cotxes, els pobles semblen una mica més buits. Mica en mica tot torna a la normalitat. Els blogs també comencen a despertar després d’haver-se quedat adormits durant algunes setmanes, amb moltes idees noves per compartir.

Uns a la guarderia, altres a la universitat… Però entre ells hi ha una cosa que no falla: l’entrepà de l’hora del pati Pot semblar una tonteria, però abans d’anar a la universitat per primer cop, quan vaig veure que no hi havia l’hora del pati… se’m va fer tan estrany! vaig pensar… i ara quan em menjaré l’entrepà? jo que sempre tinc tanta gana… Per sort després ja m’hi vaig acostumar.

El pa m’agrada molt, i sobretot m’agrada provar-ne de nous. Ja vaig comentar en una altra entrada que a prop del meu pis de Barcelona hi ha molts forns… forns d’aquells que ara s’han posat de moda, amb locals són acollidors, pa que fa molt bona pinta… però renoi! a l’hora de cobrar se la saben llarga

Així que hi ha dos moments a l’any que em dedico a fer pa per congelar i tenir-ne per Barcelona. Un és ara, i l’altre és per Nadal. Aquesta setmana toca intensiu de pans i coques, i us els aniré explicant aquí al blog.

Comencem amb uns panets molt fàcils de fer i que dónen molt bon resultat. La recepta original és de la Sílvia, que la va publicar al Clubdecuines ja fa bastant temps. Jo l’he fet moltes vegades i el resultat és molt bo, tot i que no queda tan buit per dins com el pa de pita autèntic. És ideal per l’esmorzar de mig matí, per fer un sopar amb diferents tipus de farcit, etc!

Ingredients:

Pels panets: 300g de farina de força, 200g de farina integral, 5g de llevat fesc, 1 culleradeta de sucre morè, 2 cullerades soperes d’oli d’oliva, 5g de sal i 325ml d’aigua tèbia.

Pel farcit: carn picada de vedella, sal, pebre, curri, tomàquet, enciam, ceba tendra i oli d’oliva.

Per la salsa: 1 iogurt natural, 1 culleradeta de mostassa en granet, unes gotes de suc de llimona i una mica d’oli d’oliva.

Com ho fem?

Per fer el pa, barregem tots els ingredients en un bol amb l’ajuda d’una espàtula de plàstic. Llavors enfarinem una mica la taula i continuem amassant fins que la massa no s’enganxi als dits. La deixem reposar 10 minuts.

Passats els 10 minuts, amassem durant 1 minut i la tornem a deixar reposar 10 minuts. Això ho fem dues vegades més i finalment la deixem reposar durant mitja hora.

Passada aquesta mitja hora fem boletes d’uns 50g de massa, les aixafem una mica amb els dits (gruix: 1cm aprox.) i les posem en una safata prèviament untada amb una mica d’oli.

Llavors les enfornem a 250ºC amb el forn preescalfat, durant 5 minuts. Quan les treieu, piqueu-les una mica per sota i si fa soroll de buit és que ja estan fetes! Es deixen refredar sobre una reixeta.

Per fer el farcit: posem la carn a coure en una paella, amb el foc fort i ben condimentada amb oli, sal, pebre i curri. La coem ràpidament, que no tingui temps d’endurir-se.  La posem a la taula en un plat, i a part una barreja d’enciam, tomàquet i ceba tallat petit, perquè cadascu se’n posi al gust.

Per fer la salsa: barregem tots els ingredients i la posem a la taula perquè també cadascú se la posi al seu gust.

Aquests panets estan bons amb qualsevol farcit!

Trena de xocolata

Ahir va ser el sant de la meva germana, la Cristina. Com cada diumenge vem anar a dinar a casa de la meva iaia, d’allà on trec tates coses de l’hort! sempre portem el primer plat i les postres, i ella s’encarrega de fer el segon. Aquesta vegada ens va fer arròs a la cassola, el que més li agrada a la Cristina… es clar!  El dia abans vaig estar rumiant quins postres li podriem fer… vaig pensar en brownies, coulants, mousse de llimona… (tot són coses que li agraden molt) però no tenia ni prous ous, ni proutes llimones, ni prouta xocolata…. Vaig recordar les trenes que fan a casa de la Mercè i com que tenia una làmina de pasta de full… aquí teniu el resultat! Va agradar molt a tothom, és un postre fàcil de fer però que dóna molt bon resultat!

Ingredients:

1 làmina de pasta de full (millor rectangular)

Pel farcit: 75g de xocolata de postres, 10g de mantega i 1 cullerada sopera de melmelada de gerds (maduixes, fruites vermelles, o la que tingueu!)

Per la cobertura: ammetlla trossejada, sucre blanc i anís

Com ho fem?

Si no tenim una làmina rectangular no passa res, la podem adaptar: l’estirem i ens l’imaginem dividida en 3 parts verticals, llavors agafem les dues parts de l’extrem i les dobleguem cap endins. Com que quedarà més gruixuda del centre, l’estirem amb el corró i així també queda més llarga.

Preparem el farcit: posem la mantega en un cassó i quan ja s’estigui desfent hi tirem la xocolata a trossos. Remenem i hi afegim la melmelada, continuem remenant i quan veiem que ha quedet homogeni ja podem apagar el foc per deixar-ho refredar una mica.

Ara que ja tenim la pasta de full a punt, hi fem els talls per poder fer després la trena, han de ser talls inclinats cap el centre i cap amunt, tal com veieu a la fotografia de sota. Va molt bé fer servir un tallapizzes.

Posem la xocolata al centre i anem fent la trena: primer dobleguem les puntes dels extrems cap endins, i després anem portant les tires cap al mig i alternades: una de la dreta i una de l’esquerra.

Quan la tinguem tancada, la marquem una mica amb una forquilla perquè hi tirarem per sobre ammetlla trossejada i sucre blanc, i d’aquesta manera quedarà més adherit.

La posem al forn preescalfat a 180ºC durant 20 minuts. Quan la treiem, inmediatament hi tirem unes culleradetes d’anís per sobre, que amb l’escalfor del sucre i les ammetlles, farà aquella crosteta tan bona i característica.

“Aqualata” i les cebes farcides

Ahir us parlava del festival Imagina. Avui torno amb una llegenda i una recepta.

Aqualata és l’orígen etimològic d’Igualada, i vol dir “aigua estancada”. Diu la llegenda que fa molts i molts anys al bell mig de la Conca d’Òdena hi havia un llac.  Al costat del llac hi havia una masia amb un pagès molt rondinaire… tan rondinaire que no s’entenia amb cap dels seus ajudants. Un dia va prometre que donaria l’ànima al diable si trobava algú que fos capaç de fer tota la feina que ell li manava… En un obrir i tancar d’ulls va aparèixer un ajudant que feia la feina molt ràpidament: fer garbells, tallar llenya, arreglar els marges, la feina de l’hort… el pagès ja no sabia què més fer-li fer!! estava meravellat, tant, que ja començava a sentir pudor de socarrim. Si no tenia feina per manar-li, hauria de donar la seva ànima al diable, i ja començava a penedir-se d’aquella promesa que havia fet. Llavors va tenir una gran idea: li faria excavar una muntanya sencera fins a fer-la desaparèixer!! Evidentment, com que l’ajudant era el mateix diable de seguida ho va tenir fet. Quan va tenir la muntanya excavada, l’aigua del llac es va escapar pel forat que havia quedat i així és com segons la llegenda, va néixer el riu Anoia. Diuen que els dies de tempesta encara es pot sentir el pagès com crida, mentre el diable el persegueix perquè li doni la seva ànima.

Igualada està situada al bell mig d’aquesta Conca i el seu origen real és la cruïlla de camins entre Tarragona-Manresa i Lleida-Barcelona. Primer de tot hi va aparèixer una Ermita, i amb els anys s’hi va anar formant el nucli de població (s. X dC). Si anem a buscar aquesta cruïlla de camins, hem d’anar a la Plaça de Pius XII, just al costat de l’Església de Santa Maria.

Podeu passejar pels carrers del centre, per la plaça porticada, la rambla… Venir a la Mostra de Teatre al carrer (infantil i juvenil), de compres a les botigues Outlet, al festival Imagina de l’estiu, a la Festa Major… De moment us deixo amb un tastet de fotografies de la ciutat, que ja aviso que no són meves sinó que són tretes d’internet:

I ara la recepta: Cebes farcides de l’Anoia. Haig de confessar que fa uns anys no sabia que eren típiques de la comarca i em va sorprendre molt quan ho vaig saber; he trobat algunes receptes però cap m’acabaven de fer el pes, així que us explico la meva versió:

Ingredients:

Cebes grosses de Figueres, espàrregs verds, panses i pinyons, botifarra crua, formatge per gratinar, una cullerada de Philadèlphia, sal, pebre i oli d’oliva.

Com ho fem?

Primer de tot pelem les cebes, tallem la cua i una mica el cul. Les salpebrem, hi afegim una mica d’oli i les fem al forn durant 15 minuts a 180ºC. Això de l’estona va al gust, si les volem més tendres les deixem més.

Passada aquesta estona les treiem i ens ajudem d’un ganivet per buidar-les. Amb el que n’hem tret, preparem el farcit: en una paella la ceba a trossets, la botifarra a trossets, i els espàrregs. Ho coem durant poca estona (s’acabarà de coure al forn). A l’últim moment hi afegim les panses, els pinyons i la cullerada de Philadèlphia, remenem i apaguem el foc.

Farcim les cebes que havíem buidat i hi posem formatge a sobre. Les tornem a posar al forn, a la mateixa temperatura, un quart d’hora més.