La màgia torna a Igualada amb la Mostra de Teatre.

Torna la màgia, la il·lusió, els espectacles, el circ i el teatre. A partir d’avui i fins diumenge, els carrers de la ciutat d’Igualada s’ompliran de gom a gom per veure somriure els més petits (i no tan petits) de la familia. Les places es converteixen en escenaris, passejant pel carrer et pots trobar uns pallassos, una cercavila o uns titelles en el racó més inesperat. Les rialles són l’ànima de la festa, una festa que ja fa 23 anys que va començar… ara que me n’adono, tenim la mateixa edat!

La Mostra de Teatre infantil i juvenil també és una oportunitat per fer revifar el teatre familiar a Catalunya i apropar la cultura del teatre als més menuts. A part d’artistes, actors i espectadors, també hi ha companyies, productors i altres professonals que estan a l’aguait per tal de tenir o oferir noves oportunitats.

Sovint la gent es queixa: “que si a Igualada no es fa res, que si som uns avorrits…” doncs bé, la Mostra és un dels esdeveniments que demostren que la ciutat es mou, és un esdeveniment que durant quatre dies dóna vida a la ciutat i la seva gent, a les botigues, els restaurants, els carrers, els teatres… Un edeveniment que atrau públic de tot Catalunya! I tot gràcies a les persones que any rere any ho tiren endavant amb el suport de l’ajuntament.

I vosaltres, us animeu a venir?? no us en penedireu!! aquí us deixo aquest vídeo de 3 minuts on us podreu fer una idea del que és:

En aquesta edició hi participen una cinquantena de companyies, entre les quals n’hi ha dues que provenen de França i una del País Basc. Els espectacles que hi podeu trobar són molt diversos: música, dansa, circ, teatre, teatre d’objectes, màgia, animació, titelles… Els preus de les entrades varien i es poden comprar anticipadament o a les taquilles del Teatre Municipal de l’Ateneu. Però els espectacles del carrer, la majoria, són totalment gratuïts. També hi ha tallers i altres activitats paral·leles.

Aquí us deixo els enllaços on podeu trobar tota la informació que us fa falta per venir…

Programació d’espectacles (horaris, etc.)

Com arribar??

On dormir??

On menjar??

Mapa de la fira, recomanacions, espais d’actuació i restaurants de la Mostra. (en JPG per imprimir i portar a mà si veniu!)

Només em queda dir-vos que si veniu em busqueu per la plaça de Cal Font, que estaré fent d’”informadora itinerant”, em farà molta il·lusió veure-us per allà! i estic segura que us ho passaru molt bé. Tots els voluntaris portem una armilla de color taronja i una acreditació vermella o groga. Si teniu qualsevol problema o pregunta no dubteu a acostar-vos a qualsevol de nosaltres i us ajudarem!

Entre tots la podem fer possible

Mentrestant us deixo aquesta recepta-manualitat, fàcil i boníssima!! Així comenceu a engrescar els petits… Una màscara de pallasso, o el que volgueu, es tracta de fer volar la imaginació!!!

Ingredients:

Unes ulleres de les que venen al forn. (També les podeu fer vosaltres, però tan grans i per decorar, millor comprar-les fetes)

Xocolata de cobertura, pot ser negra, blanca, amb llet…

Fruits secs, melmelada… o altres peces menudes que us serveixin per decorar: lacasitos, talls de fruita…

També necessitarem pals de broqueta.

Com ho fem?

Fonem la xocolata al microones, amb un pelicó de mantega.

Posem la xocolata fosa en unes bossetes de plàstic que ens serveixin de màniga pastissera.

Preparem la taula amb tots els ingredients que volem fer servir, punxem les ulleres amb els pals de broqueta i decorem amb el nostre gust, imaginació i traça!

Primer de tot fem els dibuixos amb xocolata, i després hi enganxem els altres ingredients.

Deixem que la xocolata es solidifiqui, i a menjar!

48hOHB i la Recepta del 15! Us ho perdreu? ;)

El proper cap de setmana (22 i 23 d’Octubre) és l’Open House Barcelona 48h. Durant un cap de setmana la ciutat obre les portes dels seus edificis més emblemàtics, ben dissenyats i ben valorats… ja siguin antics o moderns. No es tracta només d’unes portes obertes, es tracta d’una oportunitat per aprendre de la mà de persones a qui tot això els hi apassiona, poder veure la ciutat des d’uns altres ulls i fer-la entre tots un mica més propera a les persones. És una molt bona oportunitat ja que normalment aquests edificis no estan oberts al públic, i si ho estan, en general s’ha de pagar entrada.

En aquest cas l’Open House Barcelona és gratuït i compta amb més de 500 voluntaris que ho fan possible. Aquí us deixo la pàgina web on podreu trobar més informació: 48hOHB Es podran visitar uns 160 edificis, vigileu perquè n’hi ha que només estan oberts unes hores en concret, altres que només obren un dels dos dies i altres que sempre estaran oberts.

M’agradaria convidar-vos a visitar el Palau Moja (cantonada Rambles-Portaferrissa) on estaré fent de voluntària dissabte dia 22 d’11 del matí a 7 de la tarda! és un edifici històric que ja d’entrada ens permet situar-lo en el temps: la porta principal no dóna a les Rambles sinó a Portaferrissa… com pot ser? doncs perquè abans les rambles estaven ocupades per les muralles del s.XIV i no va ser fins a finals del s.XVII que es van començar a projectar… Així que el carrer principal en aquella època era Portaferrissa. En fi, quan em poso a parlar d’aquests temes no acabaria mai!!!

Aquesta vegada no faré de guia, però estaré allà fent d’ajudant, recollint la gent en grups de 30 per fer la visita guiada… donant informació als “guiris”, etc! però si algú de vosaltres es deixa caure per allà em fareu molt contenta!

Què hi té a veure tot això amb La Recepta del 15? doncs resulta que el dia 4 d’aquest mes les voluntàries vam anar a fer una visita prèvia a l’edifici que ens havia tocat, el Palau Moja. En sortir d’allà em van venir moltes ganes d’anar al Mercat de Sant Josep, la Boqueria. Feia tants anys que no hi havia entrat fins el fons!! M’hi vaig perdre una bona estona, vaig passar per davant de les parades potser 3 cops, vaig intentar esmorzar al bar del Pinotxo però estava ple en tot moment… Les parades tan acolorides i ben posades em deixaven meravellada. Ara mateix tinc moltes ganes d’explicar-vos part de la història d’aquest mercat, però ho faré un altre dia, que sinó aquest post seria massa llarg!

Tal com dic, em feia enveja la gent que estava esmorzant per allà… així que vaig decidir que era el moment ideal per comprar els ingredents per la Recepta del 15!! tenia clar que necessitava moniatos ja que és l’ingredient proposat d’aquest mes, i mentre voltava per les parades em vaig anar imaginant el plat…

Quan vaig arribar a casa em vaig posar a fer el dinar, un dinar ràpid i fàcil però boníssim!! amb colors i gustos de la tardor.

Ingredients:

1 moniato (gros), rossinyols, hamburgueses de vedella, julivert, 1 gra d’all i oli d’oliva.

Com ho fem?

Primer de tot netegem els rossinyols (o el bolet que volgueu fer servir) i els posem en una paella amb una miqueta d’oli i el foc fortet. Al principi desprenen força aigua. Deixem que aquesta aigua s’evapori i llavors els saltegem. Afegim el julivert i el gra d’all picat ben petit, un parell de voltes més i llestos.

Mentre tenim els bolets a la paella podem anar preparant el moniato: el tallem a rodanxes d’1 dit de gruix aproximadament i treiem la pell.

Llavors el coem al vapor (al microones) amb l’estoig de silicona o bé amb un plat tapat amb paper film i punxat. El tindrem aproximadament 4-5 minuts al microones, quan el treieu mireu que es pugui punxar bé en el centre.

El fet de coure’l al vapor, és perquè ara el farem a la paella, amb una miqueta d’oli i volta i volta, perquè quedi marcat, però de dins ja el tindrem tendre!

Per últim només ens queda fer l’hamburguesa, al vostre gust! I ja podem muntar el plat: els moniatos fan de llit, llavors hi posem l’hamburguesa i per últim els rossinyols.

Es podria amanir amb una mica d’oli d’oliva, o mel… però he preferit deixar-lo així, els 3 gustos combinen a la perfecció i a més a més cap d’ells enmascara l’altre, bon profit i espero que us agradi!

Rubió, Jornades del patrimoni i “mar i muntanya”

Aquest cap de setmana passat van ser les Jornades Europees del Patrimoni 2011. Per aprofitar-les, el Consorci de l’Alta Anoia va organitzar dues excursions. La primera va ser dissabte, al Castell de Boixadors i la Torre de la Manresana; la segona va ser diumenge, a l’església de Rubió i el poble de Copons.

Vaig tenir la sort de poder fer de guia de la nostra església. Estava feta un sac de nervis, era la primera vegada que feia de guia, no sabia quanta gent hi hauria al final, ni si els hi sabria explicar bé, etc… Ja feia molt temps que ho sabia, però finalment va arribar el dia. Aquell matí em vaig llevar aviat i vaig anar a esmorzar a un dels restaurants del poble, on havia quedat amb l’alcalde perquè em donés les claus de l’església.

Rubió és un municipi molt extens, però té molt pocs habitants (poc més de 200). El paisatge és preciós, però el poble està format per masies disperses i el nucli és tan petit que no té ni carrers. Això depèn de com t’ho miris és bo o dolent: té molt encant i si el que busques és descansar, perfecte! Des de la comissió de festes intentem organitzar moltes coses, però la majoria de la gent és gran, i pels joves no hi ha les facilitats ni les activitats que es poden trobar a altres pobles.

Quan feia una estona que esmorzàvem, va arribar el grup de gent amb un minibus i també van entrar a esmorzar. Mentre ells esmorzaven, vam anar a obrir les portes de l’església, encendre els llums, etc. Llavors vaig tornar al restaurant, on vaig estar parlant amb la noia que portava el grup i quan tots van haver acabat d’esmorzar, vam pujar tots junts cap a l’església.

Els hi vaig explicar que aquesta església és singular degut al seu caràcter de fortificació, doncs formava part del conjunt del castell i la seva situació privilegiada feia que des d’allà es pogués controlar bona part del territori. Anteriorment hi havia hagut una església romànica (s. X-XI) i quan la població va prosperar van poder alçar el temple gòtic (s.XIV) en el mateix lloc que l’altre, d’aquesta manera podien continuar fent servir la romànica fins acabar les obres.

Potser per ser una església gòtica l’interior pot semblar senzill, però per mi aquesta senzillesa és el que la fa més especial… I és que només d’entrada no fa falta mirar les parets ni les capelles… només d’entrada els ulls dels visitants es queden fixats en el retaule. Aquest retaule va estar a punt de perdre’s durant la guerra civil, però gràcies a uns quants homes del poble, va poder ser recuperat abans que se l’enduguéssin ves a saber on. És de la mateixa època que l’església, pintat sobre fusta i de dimensions força grans.

Un cop acabada l’explicació, la gent va poder passar a veure la caixa de les 3 claus, van poder baixar a les sitges i alguns van pujar al campanar. Com que encara teníem temps, vam visitar la plaça de l’ajuntament i vam poder veure les restes del castell, del qual només se’n pot percebre la part baixa de la torre circular.

Si algun dia voleu venir de visita, ja ho sabeu!!

_______________________________________________

Avui som dia 28, i com molts ja sabeu, és l’últim dia per presentar les propostes al Memòries d’una Cuinera. Aquesta vegada he tardat molt, i fins i tot ara no estic gaire convençuda de la meva proposta… però ja està feta i no hi ha marxa enrere

Ens van proposar fer un “mar i muntanya”. No calia que fos la recepta clàssica, només feia falta incorporar ingredients de mar i de muntanya.

Aquest és un plat molt ràpid que fins i tot serviria per endur a dinar a la feina o a la universitat, es clar que acabat de fer és molt més bo!

Ingredients:

filets de rap, botifarra

patates, ceba i poma

olivada, oli d’oliva i mel

Com ho fem?

Demanem a la peixatera que ens prepari el rap a filets o rodanxes (de vegades hi ha ofertes molt bones si el comprem sencer, i el cap es pot fer servir per fer fumet).

Primer de tot preparem les patates: en una paella hi posem una mica d’oli i hi coem la poma tallada a dauets. Mentrestant tallem les patates i la ceba, i les coem al microones durant 7 minuts amb l’estoig de silicona o bé en un plat de sopa i tapades amb film transparent (punxat).

Quan les patates estiguin llestes, les afegim a la paella on hi ha la poma, i amb el foc mitjà les anem remenant fins que les veiem dauradetes (quedaran una mica desfetes).

Llavors, a la mateixa paella hi fem els trossets de botifarra. I el rap el fem a la planxa.

Per amanir: barregem l’olivada amb una mica d’oli d’oliva i mel.

L’eix Ferran-Princesa, la Plaça Reial i Les quinze nits

Aprofitant el treball de recerca de la Cristina, hem anat a Barcelona a fer de turistes, a mirar museus!  A l’hora de dinar hem mirat si hi havia cua al restaurant Les quinze nits, hem tingut sort i hem dinat allà. Està situat a la plaça reial, un lloc molt important pel creixement urbanístic de la ciutat… però encara és més important el carrer Ferran, just al costat.

La Plaça Reial (arquitecte Daniel Molina) va ser un projecte paral·lel al del carrer Ferran i inspirada en les grans places parisenques. Antigament en el seu lloc hi havia un convent, que va quedar destruït després de les desamortitzacions. En un principi va ser molt important i un bon lloc on viure-hi, era la primera i única plaça porticada de la ciutat i alhora obria un forat al cel d’aproximadament 80x55m, un forat enorme tenint en compte l’estructura atapeïda que hi havia a l’interior de les muralles (enderrocades uns quants anys més tard, el 1854)

El carrer Ferran (arquitecte Josep Mas i Vila) va ser projectat en l’època del Trienni Liberal. Els habitants de Barcelona, acostumats a la vida dura i fosca entre les muralles, a la falta d’higiène, d’enllumenat, de seguretat al carrer… van veure com s’obria la llum, “una llum de 9 metres d’ample”  i una longitud de 970m estevenint així el més ample i llarg de la ciutat. I és que es veu que a principis del s.XIX es podia anar des del campanar de l’església del Pi fins al de Santa Maria del Mar sense baixar de les teulades!

Va ser un projecte reformista i de millora que va tardar 3 dècades a fer-se realitat del tot, és a dir travessar el tros que va de Les Rambles fins a la Plaça Sant Jaume. Les reformes van ser llargues ja que van consistir en l’enderroc i la reconstrucció de totes les cases que ocupaven traçat marcat pel projecte.

Durant els quaranta anys que van del 1822 al 1862, es completa un dels més espectaculars esbotzaments urbanístics que cap ciutat europea hagi emprès, amb tanta senzillesa de mitjans com pluralitat de resultats.
Pocs exemples son comparables, per l’escala del projecte. Alguns exemples poden ser l’obertura de la Rue de Saint Jacques, al cantó dret de París, o el Regent’s Street de Londres, obra de John Nash, que és només 10 anys anterior al nostre Carrer Ferran i que constinueix una de les primeres grans reformes internes que es fan a Europa.

Així doncs aquest va ser el primer dels molts projectes que s’han fet per “esponjar”, per deixar respirar el que és la part de Ciutat Vella. Alguns són bons projectes i altres no tant…

Quan vindrà Cerdà, col·locarà el seu Eixample paral·lel a la traça horitzontal que l’eix Ferran-Princesa ja havia marcat. La Gran Via serà l’espina fonamental on tota la teoria geogràfica de l’Eixample s’encaixa en el terreny i no vol ser altra cosa que la nova visió, ampliada i estesa, de la directiu horitzontal reconeguda des del carrer Ample i des de les travesseres de Sants fins a Sant Martí i de les Corts fins a Gràcia, que, en termes de ciutat central, el carrer de Ferran havia consagrat.

FONT: Deu lliçons sobre Barcelona, de Manuel de Solà-Morales;

PLÀNOLS: Historia de la forma urbana d’ A.E.J Morris; Atles de Barcelona, S.Galera, F.Roca i S.Tarragó.

Les quinze nits és un restaurant situat a la Plaça Reial, és l’únic de la plaça on sempre hi ha cua mentre els altres tenen taules buides. És una bona opció i no és car, entre setmana hi ha un menú de 9.40€ força complert i molt bo! Els plats de la carta tampoc són cars i hi ha molta varietat. Es pot dinar a dins o a l’ombra de les voltes de la plaça. Jo hi he anat unes 3 vegades (amb els amics de la uni i amb els de casa, a dinar i a sopar) i pel meu gust a dins està massa ple de gent… És millor anar-hi amb calma i sense presses, ja que els cambrers són una mica lents, però la relació qualitat-preu està bé així que val la pena l’espera i no entrar a algun altre lloc on hi ha les taules buides I molt important: no et quedes pas amb gana!

Nosaltres vam demanar: unes braves amb xistorra (molt bones!), una amanida de tomàquet i mozzarella, una de salmó i formatge fresc, i un arròs negre boníssim per a dues persones. De postres només vam demanar crema catalana, boníssima també, i una bona ració! Us deixo amb les fotos que vam fer…

Pirineos Sur i una de “migas”

Avui us porto un altre festival d’estiu, aquest cop amb una mica d’antelació!

Ha arribat la 20a edició del festival internacional de les cultures, per uns dies els petits pobles de Lanuza i Sallent de Gállego (al Pirineu Aragonès, a tocar de l’estació d’esquí Formigal i a 10 minuts de la frontera amb França) es converteixen en un punt de trobada de músics, artistes i artesans d’arreu del món. Es celebra del 14 al 31 de Juliol.

Pel que fa la música i els concerts, l’entorn és inigualable: un escenari que “flota” a l’aigua del pantà de Lanuza (un poble que va ser deshabitat i que ara s’està reconstruïnt) amb sons d’aquí i d’allà enmig d’una vall ben peculiar. Potser mirant la programació hi ha molts artistes que no coneixem, però no n’hem de fer cas, ja que amb els anys són els que es fan famosos… encara recordo quan ningú coneixia Amaral i en aquell concert hi havia poca gent! De totes maneres, cada any porten grups més coneguts i aquesta vegada, sent la 20a edició no s’han quedat curts: La Troba Kung-Fú, Antònia Font, Andrés Calamaro, Albert Pla, Russian Red, D’callaos i Ojos de Brujo, entre d’altres! no em direu que no està bé…!!

També compten amb la col·laboració dels fantàstics Titiriteros de Binéfar juntament amb l’École National du Cirque Shem’s y de Salé.

Com a activitats paral·leles hi ha tallers, exposicions, espectacles de circ (molt bons!), concerts pel públic familiar, explica contes pels petits…I un mercat amb artesania i menjars d’aquí i d’allà.

Aquests dos pobles on es desenvolupa tot el festival estan molt a prop l’un de l’altre. Hi ha un moment en què el trànsit es talla i només s’hi pot accedir a peu, no hi ha problema, és  encara no mitja horeta caminant per un camí asfaltat i relativament pla. Pel que fa a l’allotjament, hi ha una zona reservada per acampar i per autocaravanes, però al ser un poble molt turístic, tampoc hi ha problema per trobar apartaments, hotels, restaurants…

Si us voleu animar, us deixo amb la pàgina web on hi trobareu tota la informació que hi fa referència: Info-Pirineos Sur

I també us deixo un recull de fotos (aquest cop sí que són meves) perquè veieu una mica l’entorn… Potser faltaria alguna cosa… què tal unes “migas” Aragoneses? o més aviat, unes “migas de pastor” com en diuen per allà!  Sé que és un plat més aviat de quan fa fred, però no podia acabar l’entrada sense parlar-ne. Us ensenyo la recepta de la meva mare (una mica modificada de la tradicional), acompanyades d’un vi negre fresquet, no estan malament!

Ingredients:

Pa sec del dia anterior, oli d’oliva, 2 grans d’all, cansalada, xoriço, 2 cullerades de tomàquet ratllat i una mica de llet.

Com ho fem?

Primer de tot tallem el pa a llesques molt fines, i el trenquem a trossets (com els de la foto). El posem en un plat i el remullem una mica amb llet, però no massa.

Mentrestant posem oli en una cassola i hi tirem la cansalada a trossets, el xoriço i els 2 grans d’all partits per la meitat. Ho fem coure a foc mitjà i quan ja estigui llest ho retirem tot, menys l’oli. Hi afegim els trossets de pa, que es fregeixi una mica i llavors hi tornem a posar el xoriço i la cansalada (els alls els llencem), juntament amb les dues cullerades de tomàquet ratllat, que hi donarà gust i color. Un parell de voltes més i ja estan a punt, són molt fàcils!

S’ha de dir que les “migas” són un plat d’aprofitament, i per tant es poden fer amb altres ingredients que tinguem, com orellanes, pebrot …

“Aqualata” i les cebes farcides

Ahir us parlava del festival Imagina. Avui torno amb una llegenda i una recepta.

Aqualata és l’orígen etimològic d’Igualada, i vol dir “aigua estancada”. Diu la llegenda que fa molts i molts anys al bell mig de la Conca d’Òdena hi havia un llac.  Al costat del llac hi havia una masia amb un pagès molt rondinaire… tan rondinaire que no s’entenia amb cap dels seus ajudants. Un dia va prometre que donaria l’ànima al diable si trobava algú que fos capaç de fer tota la feina que ell li manava… En un obrir i tancar d’ulls va aparèixer un ajudant que feia la feina molt ràpidament: fer garbells, tallar llenya, arreglar els marges, la feina de l’hort… el pagès ja no sabia què més fer-li fer!! estava meravellat, tant, que ja començava a sentir pudor de socarrim. Si no tenia feina per manar-li, hauria de donar la seva ànima al diable, i ja començava a penedir-se d’aquella promesa que havia fet. Llavors va tenir una gran idea: li faria excavar una muntanya sencera fins a fer-la desaparèixer!! Evidentment, com que l’ajudant era el mateix diable de seguida ho va tenir fet. Quan va tenir la muntanya excavada, l’aigua del llac es va escapar pel forat que havia quedat i així és com segons la llegenda, va néixer el riu Anoia. Diuen que els dies de tempesta encara es pot sentir el pagès com crida, mentre el diable el persegueix perquè li doni la seva ànima.

Igualada està situada al bell mig d’aquesta Conca i el seu origen real és la cruïlla de camins entre Tarragona-Manresa i Lleida-Barcelona. Primer de tot hi va aparèixer una Ermita, i amb els anys s’hi va anar formant el nucli de població (s. X dC). Si anem a buscar aquesta cruïlla de camins, hem d’anar a la Plaça de Pius XII, just al costat de l’Església de Santa Maria.

Podeu passejar pels carrers del centre, per la plaça porticada, la rambla… Venir a la Mostra de Teatre al carrer (infantil i juvenil), de compres a les botigues Outlet, al festival Imagina de l’estiu, a la Festa Major… De moment us deixo amb un tastet de fotografies de la ciutat, que ja aviso que no són meves sinó que són tretes d’internet:

I ara la recepta: Cebes farcides de l’Anoia. Haig de confessar que fa uns anys no sabia que eren típiques de la comarca i em va sorprendre molt quan ho vaig saber; he trobat algunes receptes però cap m’acabaven de fer el pes, així que us explico la meva versió:

Ingredients:

Cebes grosses de Figueres, espàrregs verds, panses i pinyons, botifarra crua, formatge per gratinar, una cullerada de Philadèlphia, sal, pebre i oli d’oliva.

Com ho fem?

Primer de tot pelem les cebes, tallem la cua i una mica el cul. Les salpebrem, hi afegim una mica d’oli i les fem al forn durant 15 minuts a 180ºC. Això de l’estona va al gust, si les volem més tendres les deixem més.

Passada aquesta estona les treiem i ens ajudem d’un ganivet per buidar-les. Amb el que n’hem tret, preparem el farcit: en una paella la ceba a trossets, la botifarra a trossets, i els espàrregs. Ho coem durant poca estona (s’acabarà de coure al forn). A l’últim moment hi afegim les panses, els pinyons i la cullerada de Philadèlphia, remenem i apaguem el foc.

Farcim les cebes que havíem buidat i hi posem formatge a sobre. Les tornem a posar al forn, a la mateixa temperatura, un quart d’hora més.

IMAGINA, el festival d’estiu d’Igualada

Arriba amb un pelicó de retard, però la recepta d’avui té un ingredient clar: passar-ho bé!!

És la vuitena edició de l’”IMAGINA”, el festival d’estiu d’Igualada, que mica en mica s’ha anat consolidant gràcies a les activitats organitzades per l’Ajuntament i diverses entitats que hi col·laboren. Aquest festival només té 8 anys però anteriorment ja s’havien organitzat activitats com l’Anòlia, o el concurs de microcurts (enguany amb la 10a edició) o l’ European Balloon Festival (enguany amb la 15a edició) que omple el cel de la comarca amb globus vinguts d’arreu, etc.

Si sou aficionats als esports, als viatges en globus, al cinema a la fresca (per grans, per petits, en versió original…), als microcurts, a la música… passeu per Igualada durant el mes de Juliol, hi ha de tot i per a tots els gustos! us deixo l’enllaç on hi ha tota la informació: http://www.igualadaimagina.cat

Properament una crònica amb restaurants, història i gastronomia de la ciutat, no us la perdeu!